Mites de la biologia: això que has sentit o dit milers de vegades pensant que era cert, però en realitat és fals.

Que si la cèl·lula més gran és l’ou d’estruç, que si vas ser l’espermatozoide més ràpid, que si cada zona de la llengua distingeix un gust, que si els humans som els més evolucionats… la llista és molt llarga, però en aquest article només t’explico els tres primers (i et dic on és el quart)

Mites de la Biologia: tot va començar a l’escola

Doncs si. Moltes d’aquestes coses ens les van ensenyar a l’escola, o així vam creure entendre-ho. I és que potser des que anaves a l’escola alguna cosa nova s’ha descobert o matisat, o les editorials dels llibres de text han anat esmenant els errors.

Però és clar, tu ja no ets a l’escola o institut. O si ho estàs, el teu profe t’haurà explicat alguna cosa diferent.

O no.

I no perquè no s’hagi actualitzat, sinó perquè (SPOILER) els profes no ho saben tot i també aprenen cada dia. I si no saps que alguna cosa és falsa com l’explicaràs diferent?

Així que si ets profe: llegeix això i canvia de discurs.

Si ets estudiant: llegeix això i treu al teu professor o professora del seu error (¡amb educació!).

O si ets una persona curiosa: llegeix això i desterra els teus mites biològics.

Mite de la biologia 1: la cèl·lula més gran és l’ou d’estrç

ERROR. ¡ERROR!

Aquest és un dels mites de la biologia més estesos. Encara (2021) hi ha llibres de text (i pàgines web, a milers) que expliquen que les cèl·lules són microscòpiques, PERÒ que l’ou d’estruç és la cèl·lula més gran que existeix.

Com s’entén això? Perquè no és completament cert!

Repeteix amb mi: l’ou d’estruç (o de qualsevol au) NO ÉS UNA CÈL·LULA. Anem a matisar això.

En aquesta il·lustració es veuen les diferents parts d’un ou de gallina, que són les mateixes que les de qualsevol altra au.

Explicació simple

L’explicació senzilla és que l’ovari de la gallina produeix rovells, amb aquest puntet blanc (disc germinal) a partir del qual es desenvoluparà l’embrió si és fecundat. És a dir, l’oòcit (popularment dit òvul) de les aus correspon al rovell, que inclou el disc germinal.

El disc germinal és el nucli de la cèl·lula i el rovell el citoplasma.

Totes les altres parts es van afegint a mesura que passa per l’aparell reproductor, pel que és incorrecte dir que un ou (amb la seva closca i tot) és una cèl·lula. Mira aquest vídeo per saber com es forma un ou:

Explicació complexa

Et confesso que l’explicació simple no m’acabava de convèncer i vaig haver de demanar ajuda a Twitter per anar més al detall. Van haver diverses aportacions interessants en la conversa, però destaco l’explicació treta del llibre que va enllaçar Alexonauta.

• El disc germinal també es coneix com protoplasma, és a dir, citoplasma + nucleoplasma (tot el que és viu de cèl·lula, excloent la membrana).
• El rovell (groc) és el deutoplasma, material nutritiu que està en suspensió en el citoplasma de l’oòcit.

Pel que si no som molt perepunyetes, l’explicació senzilla ens serveix. Encara que sigui material de què es nodrirà embrió, forma part de l’oòcit.

PERO

Passa que en l’ou de gallina (i imagino que en altres aus també, però el de gallina és el més estudiat) el citoplasma/protoplasma (on hi ha el disc germinal) està completament separat del deutoplasma per una membrana. Així que el deutoplasma el podem interpretar com a simple material nutritiu que no forma part de la cèl·lula (oòcit).

El llibre és antic (1911), així que si tens referències més modernes que donin suport o contradiguin això deixa un comentari al final de la pàgina.

Per saber com es desenvolupa l’embrió a partir del disc germinal mira aquest vídeo tan xulo:

D’on ve aquest error?

Aquesta confusió pot ser que es degui a dues coses:

1. En anglès, oòcit (el que popularment coneixem per òvul, encara que no és exactament el mateix) es diu “egg cell”, literalment, cèl·lula ou. Potser un error de traducció o d’interpretació va portar als castellano i catalanoparlants a dir que l’ou era una cèl·lula. De fet, també he sentit cèl·lula ou o ou (fins i tot en humans) com a sinònim d’òvul alguna vegada.
2. En els cursos en què s’explica la cèl·lula per primera vegada, alguns docents expliquen/aven la cèl·lula comparant-la amb un ou perquè l’alumnat entengués millor les parts: la closca és COM SI FOS la membrana cel·lular, la clara COM SI FOS el citoplasma i el rovell COM SI FOS el nucli.

Però, per suposat, en un ou la closca NO ÉS la membrana cel·lular, la clara NO ÉS el citoplasma i el rovell NO ÉS el nucli.

En fi, que també es podria utilitzar un alvocat partit per la meitat per fer la comparació i no hauria donat lloc a errors. El millor en la meva opinió: no fer comparacions d’aquest tipus.

Mite de la Biologia 2: Cada zona de la llengua disTingEix un sabor

Digues quantes vegades has vist el mapa de la llengua:

Segons aquest mapa gustatiu, cada part de la llengua serveix per detectar cadascun dels sabors bàsics.

“Però Mireia, això està malament perquè ja no hi ha 4 sabors bàsics, ara són 5! ET FALTA L’UMAMI!”

Sí, falta l’umami, però si busques més imatges del mapa de la llengua i els sabors, també dibuixen l’umami.

El problema no està en l’umami. El problema és que aquesta imatge és FALSA. FAKE. MENTIDA. Un altre mite de la Biologia que encara surt en algun llibre de text.

La veritat és que quan vam fer una pràctica a l’escola per comprovar això, jo no notava que quadrés en res i em vaig quedar una mica… ¿sóc rara? Tinc algun problema de detecció de sabors?

Tu pots fer la prova ara mateix: posa’t una mica de sal a la punta de la llengua i a veure si ho notes o no. O potser ja saps com et queda la punta de la llengua quan menges pipes amb sal.

D’on ve aquest error?

D’una mala traducció/interpretació. Aquest mapa va sortir d’un article d’un psicòleg de Harvard, que era una traducció de l’alemany d’un altre article escrit per David Hänig el 1901.

En realitat, l’article original deia que la llengua tenia petites diferències en la detecció de sabors segons la zona: algunes zones poden detectar un gust abans que altres o de manera més intensa.

Però TOTES les parts de la llengua són capaces de notar TOTS els sabors.

Virginia Collings va confirmar això el 1974 i va dir que és bastant complicat percebre aquesta variació de sensibilitat. Vaja, que no és significativa. I se sap que cada zona de la llengua té receptors per a tots els gustos bàsics.

Mite de la Biologia 3: vas ser l’espermatozoide més ràpid

Alguna vegada hauràs sentit a algú fanfarronejar sobre la seva intel·ligència o alguna habilitat dient “és que vaig ser l’espermatozoide més ràpid“.

O frases suposadament motivacionals: “Quan estiguis trist, recorda que vas ser l’espermatozoide més veloç”.

I aquí ja hauria de començar a explotarte el cap, perquè:

• És que la rapidesa amb què es mogués una cèl·lula fa diversos anys té alguna cosa a veure amb ser més llest?
• És que abans de ser una persona només eres un espermatozoide? Hola, L’ÒVUL *?

Només amb saber que el 50% del que ets ve d’una femella i el 50% d’un mascle (no m’agrada dir de la mare i del pare) aquest mite ja cau pel seu propi pes, però investiguem una mica més.

* Faré servir òvul com a sinònim d’oòcit.

D’on ve aquest error?

És cert que si tot va bé, una vegada un espermatozoide aconsegueix entrar a l’òvul, aquest “es tanca amb pany i clau” i impedeix que els altres espermatozoides entrin. Potser per això s’hagi assumit que el que arriba primer entra i els altres es queden amb un pam de nas (si en tinguessin).

Però les arrels són molt més profundes.

Hem heretat la visió de sistema patricarcal, en la qual la dona és el subjecte passiu i l’home l’actiu. Això s’aplica a moltes facetes o activitats (esports, personalitat, actitud davant el sexe…) i no cal dir que no és cert, però encara ho arrosseguem. I això es va aplicar també a l’explicació de la fertilització: en comparació amb l’activitat de l’espermatozoide, l’òvul es veia com una cèl·lula passiva que cau de l’ovari i es transporta passivament fins a les trompes de Fal·lopi a esperar que arribin els espermatozoides. I que el més ràpid i/o més fort aconseguirà penetrar la seva membrana.

Avui sabem que això no és així sinó just al contrari: és l’òvul el que tria quin espermatozoide entra.

Com aconsegueix un espermatozoide entrar a l’òvul?

A la part de fora de l’òvul hi ha la zona pel·lúcida, que reconeix i atrau els espermatozoides. Sense ella els espermatozoides ni s’assabentarien que l’òvul hi és i passarien de llarg.

La zona pel·lúcida és també la responsable d’evitar que entrin més espermatozoides un cop l’òvul ja ha estat fecundat.

Un cop arriben els espermatozoides, van “trencant” aquesta zona per intentar entrar en l’òvul, fins que no poden més i uns altres continuen la seva feina.

Així doncs, en realitat el primer o primers que arriben no són els que fecunden l’òvul, ja que “se sacrifiquen” per anar debilitant la zona pel·lúcida. És per això que es necessiten molts espermatozoides perquè tingui èxit la fecundació.

Un cop la zona pel·lúcida està prou afeblida, l’espermatozoide podrà entrar. El que arribi al lloc exacte i en el moment exacte, serà el que pugui contactar amb la membrana de l’òvul i fecundar-lo.

L’òvul seleccionador

A més, segons l’estudi de Joseph H. Nadeau, l’òvul pot escollir o rebutjar els espermatozoides segons la qualitat de l’ADN de l’espermatozoide. La fecundació està genèticament esbiaixada, no és a l’atzar com s’ha cregut des que vam estudiar les lleis de Mendel a l’institut. Pots llegir més sobre això aquí i en anglès.

Mite de la Biologia 4: els humans som els més evolucionats

Aquest mite biològic és un altre dels típics que està en el nostre imaginari. Com depèn d’altres mites i és llarg de desmentir, li vaig dedicar un article sencer que pots llegir ara: Venim del mico i altres mites de l’evolució.

I amb això acaba aquest article que espero que t’hagi sacsejat una mica les teves velles creences. Què t’ha semblat?

Deixa el teu comentari aquí sota!