Deixa de procrastinar veient sèries de Netflix que no t'interessen o reels i tiktoks en bucle que no t'aporten res.
Si t'agrada la natura, potser t'interessi més això
Quan era petita no existia internet
Bé, existir com a tecnologia existia, però no estava a l’abast de la plebs. Igual que no ho estaven aquells telèfons mòbils amb maleta que portaven els rics de les pelis a les seves limusines.
Jo no vaig tenir mòbil fins als 18 anys
I perquè vaig anar a estudiar a una universitat lluny de la meva ciutat. D’aquells Motorola-maó, que s’aixecava l’antena i tot plegat i no enviava ni sms.
Tampoc vaig tenir ordinador a casa fins als 18
Vaig picar a màquina (d’aquelles Olivetti antigues que et destrossaven els dits si se’t ficava el dit petit entre tecla i tecla) tots i cadascun dels treballs de l’escola. Fins i tot el de la reproducció humana de 53 pàgines del que estic orgullosíssima (i em consta que la meva profe Teresa també).
Encara recordo la vergonya que em donava agafar el ratolí de bola del meu primer IBM i no controlar la fletxeta que es movia per la pantalla i mira’m ara que tinc un blog i tot i no ens van educar per a les professions del segle XXI sinó amb metodologia tradicional.
En no tenir ordinador (i d’internet ni parlem) per a qualsevol cosa que volguessis saber, havies d’anar-te’n a l’enciclopèdia Salvat o Larousse. Que havien comprat els teus pares a terminis a un senyor que venia a porta freda.
O havies de barallar-te amb les teves companyes de classe per l’únic exemplar del llibre que hi havia a la biblioteca del barri.
Segurament molts treballs eren iguals, però teníem excusa. La bibliografia es reduïa a una o dues fonts.
Si ets dels que ha nascut amb un mòbil o tauleta sota el braç en lloc d'un pa...
…potser tot això et soni a història d’abuelo cebolleta (tampoc entendràs aquesta referència).
Igual que a mi em semblaven històries de vells que la meva mare no tingués tele o la meva àvia comprés gel per a la nevera a un senyor que passava pel carrer.
Ara fiques qualsevol cosa a Google o DuckDuckGo i… bum!
Milers de pàgines en segons amb la informació que cerques. I milers de pàgines amb informacions copypastejades sense cap vergonya i fotos afusellades sense esmentar l’autor.
Això si es cola una mica d’informació d’interès entre anuncis pampallungants de…
El método para perder peso que está enfureciendo a los médicos.
…i titulars clickbait de l’estil:
Mira lo que le dijo su vecina: no te creerás lo que sucedió después.
Per sort, no totes les pàgines d'internet són així
Si ets una mica observador/a o intel·ligent, Biologueando no és una d’elles. Però és clar, què he de dir jo que l’he parida. Hauràs d’investigar-la per tu mateixe.
Que alguns posts tenen enllaços d’afiliat amb què guanyo una petita comissió per pagar el hosting? Això t’ho negaré.
Què hi ha desenes d’articles amb informació gratuïta i valuosa sobre biologia i natura? Això no m’ho pots negar tu.
I encara n’hi ha més.
Però les novetats i actualitzacions de la web només les reben les persones subscrites a la meva llista de correu
→ Aprenen a mirar la natura i la biologia amb altres ulls.
→ S’assabenten quan publico un nou article, trobo alguna informació o curs xulo o faig alguna activitat presencial.
→ Els profes troben recursos que els ajuden a les classes.
→ O fins i tot, faig jo les classes anant al seu centre a impartir xerrades i tallers.
Resumint:
Quan era petita i volia saber quin bitxo hi havia al racó de la meva habitació, havia de:
- Preguntar-li a la meva mare si li anava bé acompanyar-me a la biblioteca.
- Vestir-me.
- Sortir al carrer.
- Caminar gairebé un quilòmetre.
- Superar la meva timidesa extrema i enfrontar-me al bibliotecari amb cara d’amargat.
- Carregar fins a casa amb la guia d’identificació d’aràcnids i insectes que queia a trossos de tantes mans per les que havia passat.
- Total, que el bitxo ja se n’havia anat a un altre racó.
Què és el que passarà ara?
Ara em deixes el teu nom sense cognoms i el teu mail al formulari que hi ha més avall. Ben escrit, amb la primera en majúscula i la resta en minúscula, no em facis coses rares. Repeteixo, sense cognoms, no m’interessa googlejar-te ni res.
Reps un mail de confirmació per comprovar que realment vols estar a la llista de correu. Si no el reps, mira el correu brossa. Això és important perquè si no em dónes el “sí, vull”, no reps el regal del pas 3 i omples el servidor del gestor del correu de dades inútils.
I ja sabem que les escombraries electròniques són fatals per al medi ambient, perquè augmenta la petjada de carboni i aquestes coses.I jo perdo temps eliminant subscriptors fantasma quan ho podria estar dedicant als vius. Si no t’interessa, no et subscriguis.
Et dono la benvinguda que et mereixes i t’adjunto gratis la guia dels animals que viuen a casa teva. Perquè no hagis d’anar a la biblioteca a buscar llibres sobats que cauen a trossos.
I què passarà després?
Sóc de les que té la safata d’entrada a zero i estic subscrita a diverses llistes de correu, creu-me. En dues, envien un mail cada dia i els admiro per això.
Però jo t’enviaré un sol correu el darrer dilluns de mes.
I un cada vegada que escrigui un nou article, perquè no hagis d’estar pendent de les meves xarxes socials. Així que com a molt tindràs notícies meves dues vegades al mes.
I si et deixa d’interessar o t’avorreixen els meus correus, cancel·les la teva subscripció quan vulguis amb un clic i aquí pau i després glòria.
Doncs si ja ho tens clar…
Som-hi
Resum de tractament de dades: la responsable és Mireia Querol Rovira, amb la finalitat d’enviar-te butlletins informatius. Pots exercir els teus drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, portabilitat i limitació del tractament de les teves dades enviant un correu a [email protected], acompanyant còpia del teu DNI o altre document que acrediti la teva identitat, així com presentar una reclamació davant l’autoritat de control.
Si tens algun problema durant el procés, avisa’m per aquí.