Mireia querol rovira ciencia naturales natura aprendre blog de natura

Per què no surten més les dones a veure ocells? Així ens sentim les dones al camp

Si t’agrada sortir al camp a veure ocells o qualsevol animal o planta, t’hauràs adonat de dues coses:

  • Si vas en grup, la majoria de persones del grup són homes.
  • Si vas sense companyia, la majoria de persones soles amb qui et creues són homes.

Fins i tot si et dediques professionalment treballant al camp (i parlo en l’àmbit de la biologia i similars, no de l’agricultura o ramaderia, però també passa) les experiències que hauràs viscut són diferents segons si ets home o dona. Més hostils si ets dona, evidentment.

En aquest article podràs llegir els testimonis de dones aficionades al camp i professionals. També indagaré sobre les causes de perquè hi ha menys dones al camp.

A la Comunitat Biologueando tenim un canal específic d’ecofeminisme i molts altres per debatre sobre aquest i altres temes. Entra aquí per unir-te.

Quin perfil de dones surten a gaudir del camp?

Segons la meva experiència, que és esbiaixada i per això m’agradaria que l’enriquissis en els comentaris, el perfil majoritari de dona que veig a les meves sortides naturalistes és:

  • Dones solteres.
  • Dones heteros que van amb la seva parella home i no tenen fills.
  • Parelles de lesbianes sense fills.
mujeres en el campo machismo

Encara que potser en comunitats naturalistes o grups de WhatsApp hi hagi força paritat, a l’hora de sortir al camp, els que surten més són els homes. Així que l’interès per la natura també és a les dones. Però sortim menys.

Això té diverses causes.

Per què les dones surten menys al camp a gaudir de la natura

En les meves converses amb altres persones i per les meves percepcions en altres àmbits com a dona, he resumit en tres punts les causes de perquè les dones sortim menys al camp.

Evidentment es tracta de generalitzacions. Ja sé que tu no ets així o coneixes algú a qui no li passa.

Abans que algú s’exalti.

I si ets home i et pica el que llegiràs, potser és que et cal revisar-te.

1. Les dones segueixen suportant mes càrregues familiars

Tot i que les coses han canviat molt, això és així. Especialment si hi ha fills a la família o persones dependents o grans. Les dones dediquen més hores a les tasques domèstiques i als fills. I la càrrega mental invisible, de la qual es parla poc, és més gran en les dones.

Com que la majoria d’activitats d’oci (com sortir a veure ocells) són en cap de setmana, mentre els homes surten a gaudir del camp (o anar amb bici, etc.) les seves parelles dones s’encarreguen dels fills o de la casa. O surten amb les seves amigues en situació similar (=van amb els nens al parc).

2. Les dones tenim més por de sortir soles

A les dones ens han educat en la por del que ens pot passar si sortim soles al carrer. I en general, a ser més previngudes amb la nostra integritat física (i la dels altres).

Si és de nit, sortir sola és molt pitjor.

Si és estar un paratge solitari, també.

I vivim en aquest estat d’alerta constant.

Què hi ha més solitari i ple de perills percebuts que la frondositat d’un bosc?

I de mostrejar rapinyaires nocturns o amfibis de nit, ja ni en parlem…

3. Les dones estem més incòmodes en grups formats per homes

Hi ha molts homes que, encara que ho facin inconscientment, valoren menys els coneixements o les capacitats de les dones. I això ens fa sentir terriblement incòmodes. Això es manifesta:

  • Infantilitzant-nos o sobreprotegint-nos.
  • Parlant-nos o corregint-nos amb condesdencència.
  • Intentant demostrar que són els que més saben de tot (d’espècies, de càmeres, de prismàtics). I que saben més que tu, que ets dona, és clar.
  • En resum: fent-nos mansplaining.

Una altra raó per la qual estem incòmodes en certs grups d’homes és perquè -sense adonar-se’n, espero- fan bromes masclistes entre ells.

Sense adonar-nos que ens poden ofendre. Encara que es refereixin a altres dones.

Aquest col·legueig masculí de copets a l’esquena i jojojo, suposo que m’entens, no ens va a totes.

I finalment: jo no ho he experimentat, perquè tinc el biaix que els homes que gaudeixen de la conservació i contemplació de la natura són gent de bé (tot i que hi ha excepcions). Però potser hi ha dones que no els agradi sortir al camp amb grups d’homes per por a que els facin alguna cosa.

Així que hi ha moltes dones que decideixen quedar-se a casa per si el grup estarà format per gairebé tots els homes. Encara que després fossin maquíssims.

O es queden a casa perquè no tenen ningú amb qui anar i els fa por.

És una pena, sí.

Però tots aquests punts es resumeixen en una sola paraula que tant molesta algunes persones: patriarcat. Que afecta tant homes com dones.

Testimonis de dones que han patit masclisme al camp

Anem ara amb els testimonis de dones que van respondre a la newsletter en què tractava aquest tema.

Naturalistes aficionades, tècniques de camp, biòlogues… hi tenen molt a dir.

Si vols que el teu testimoni s’afegeixi a aquest recull, escriu-me. Ho publicaré aquí respectant el teu anonimat.

Eva: no entris a la finca amb la menstruació, que escalfes als cérvols

Jo treballo com a tècnica de camp fent censos de fauna en una consultoria ambiental.
Porto 2 anys en aquesta feina i ja he hagut de viure diverses situacions masclistes, com per exemple menysprear la meva feina en alguns casos dient que l’albirament que jo havia vist no era una àguila imperial perquè el seu nebot que es dedicava al «mundillo» deia que era impossible que hi hagués aquesta espècie en aquest lloc, o que quan estigués amb la menstruació no podia entrar a la finca perquè «escalfava» als cérvols.

També m’han perseguit diverses vegades pel camp.

No acostumo a sortir de nocturnes en llocs que no conec molt ja que em fa molta por estar sola al camp i no saber per on escapar, per descomptat mai m’acostumo a allunyar més d’un metre del cotxe quan és de nit, així que acostumo a tirar de cerca d’egagròpiles per aconseguir aquest tipus de dades.

Em fa molta ràbia que quan solen veure una dona jove menyspreïn la feina.
No seré la millor dins aquest món, però crec que estic capacitada per fer bé aquesta feina, i així ho consideren els meus superiors.

Les situacions que m’han passat sempre han estat amb persones alienes a la meva empresa, hi tinc suport, però moltes vegades em canso d’haver de demanar ajuda.

Em venia de gust explicar-te una mica sobre les meves experiències, així s’explica una mica perquè les dones surten menys al camp, perquè no totes volen o poden aguantar aquest tipus de situacions.

Eva, tècnica de camp

Laura: la meva experiència és positiva, però desconfien dels meus coneixements i la meva joventut

Hola! Em dic Laura i sóc ambientòloga i tècnica d’avifauna i volia aportar la meva experiència al fil tan interessant que estàs fent.

La meva experiència és positiva, em vaig endinsar en el món dels locells i els «bitxos» en començar la universitat. És cert que tots els grups i les activitats ornitològiques estaven liderades per homes, però casualment la gran majoria d’assistents érem noies. En el meu cas aquests homes mai no han tingut cap comportament masclista cap a nosaltres, encara sort, sempre atents i feliços de veure que les noies ens interesséssim en el tema.

Les meves experiències laborals han estat diverses. En primer lloc he treballat de vigilant ambiental en parcs eòlics i passava molt de temps amb altres companys, ells són més però gairebé la meitat ja érem noies, i igual que a la universitat no he tingut cap problema amb ells. No obstant això, a la meva feina actual és diferent.

Ara mateix sóc guia de ruta i educadora ambiental, doncs bé, no són poques les vegades que al camp, portant grups de gent, desconfien dels meus coneixements, això passa quan afirmo alguna cosa sobre alguna au o element del paisatge, de tant en tant algun home em contradiu. Home que per suposat no té cap formació en el tema.

També em passa a l’hora de guiar el sender, moltes vegades em pregunten «estàs segura que és aquest camí? Jo crec que no, que és per aquest lloc..». Jo no volia ser mal pensada en primer lloc i deia bé, deu ser perquè desconfien de la meva joventut (tinc 29 però aparento molt menys perquè sóc petita i pateixo d’acné, cosa que m’infantilitza la cara).

Un dia van posar un company nou de feina, més jove que jo, la resta som totes noies. Doncs em vaig adonar que mai no el contradeien en res, sent més jove i inexpert que jo. Hem parlat del tema altres companyes, ell i jo, i a totes ens ha passat el mateix, menys a ell.

En grups de nens petits ja, ni que explicar… «Que tu ets científica?????» No són poques les vegades que ho sento.

Però bé, en general tinc una bona experiència. Gràcies per aquesta feina què estàs fent, és molt útil i necessària.

Laura, ambientòloga i tècnica d’avifauna, guia de natura i educadora ambiental, 29 anys

Patricia: passaven de mi, em feien sentir inferior. M’encantaven aquestes sessions però m’acaben drenant molt

Em dic Patricia, tinc 24 anys i sóc biòloga marina encara que també m’interessa qualsevol mena de naturalisme. Vaig pensar a contestar el teu correu perquè jo he tingut experiències similars.

L’any passat vaig estar de voluntària en sessions d’anellament de passeriformes (al mig de la muntanya) i cens d’aus marines (en una illa). El 97% dels casos era l’única dona, i encara que és veritat que anava amb un amic meu, la majoria del temps sentia que passaven de mi i em feien sentir inferior. Al final vaig decidir anar-hi només si sabia que anava una altra dona perquè encara que m’encanten aquestes sessions m’acaben drenant molt i gairebé que necessito més temps per recuperar-me després del que acabo aprenent, sobretot si són només senyors grans.

Pel que fa a la seguretat, segueix passant una mica el mateix. Al meu entorn hi ha homes que se’n van sols o amb un amic a veure serps o amfibis al mig de la nit. Mentre que entre les meves conegudes, cap no faria això tret que fóssim un grup més nombrós.

Moltes gràcies pels teus correus, et llegeixo cada dilluns.

Patricia, biòloga marina, 24 anys

Concha: he sentit menyspreu i indefensió fent la meva feina. No he tingut gaire ocasió de parlar-ho amb altres col·legues

M’ha sorprès gratament el tema que has tret a la llum sobre els grups de birding i com ens hi sentim les dones. Només volia dir-te que, a més d’aquestes situacions, les dones que pel nostre treball i/o afició hem sortit SOLES al camp, ens hem vist sotmeses a tota mena de situacions “desagradables”.

Actualment hi ha més gent al camp, però fa 40 anys (ara en tinc 64) quan jo vaig començar a treballar fent censos d’aquàtiques, gairebé no em trobava a ningú. No he tingut gaire ocasió de parlar-ho amb altres col·legues i és una cosa que sempre quedarà per a mi com a “risc laboral”: una noia jove sola al camp, alguna cosa buscarà.

Per mi, a més del menyspreu que per ser dona he pogut sentir, el que més m’ha marcat ha estat la indefensió “realitzant la meva feina”. No saps la de vegades que he hagut de recollir el telescopi, pujar al cotxe i anar-me’n sense acabar la feina perquè algú s’entesta que tu ets allà per “satisfer la seva necessitat i el seu ego”. Vaig aprendre defensa personal (…).

Gràcies per llegir-me i per deixar-me transmetre aquesta realitat que segur és compartida per altres dones que, com jo, sortíem soles al camp en unes èpoques (anys, 80, 90…) en què allò del “medi ambient i els ocells” no era entès com ara. Gràcies de nou Mireia.

Concha, biòloga, 64 anys

Elvira: no em van contractar per ser dona. Però he conegut moltes dones capaces i valentes que m’inspiren i m’ajuden a seguir endavant.

Jo buscant feina en vivers amb el títol d’FP de Gestió Forestal i experiència prèvia em van fer una ullada de dalt a baix i em van dir que no em contractaven: “per la meva condició”.

Et pots imaginar com em vaig quedar de perplexa, tant que vaig haver de preguntar quina era aquesta condició…

Lívida em vaig quedar que la condició en qüestió fos ser dona!

Allí que me’n vaig anar amb la meva ràbia i amb la meva tristesa a una altra banda, determinada a fer-me un foradet en aquest camp que és tan nostre com de qualsevol.

Per sort des de llavors he conegut moltes i moltes dones capaces i valentes que m’inspiren i m’ajuden a seguir endavant.

Elvira, gestora forestal.

Daniela: les meves experiència a Catalunya han estat positives, però no a Alemanya

Les meves experiències en el mon de l’ornitologia (amb els companys homes) aquí a Catalunya són molt positives. Em sento igual, rebo suport sense menysprear i es valoren molt els meus coneixements.  

En canvi, vaig experimentar experiències negatives a Alemanya  (minusvaloració de la meva feina i de les meves capacitats).

Daniela, ornitòloga

Núria: no he tingut mai cap sensació de ser tractada diferent

És un món majoritàriament d’homes però en tinc més de 50 i les dones del meu entorn hem sortit i sortim soles, fem recerca de camp a llocs ben solitaris i de difícil accés.

He treballat i gaudeixo amb grups d’homes i no he tingut mai cap sensació de ser tractada diferent ni amb paternalisme ni menyspreu per ser dona, tot el contrari.

He llegit els testimonis del teu blog i em sorprèn el testimoni de dones de menys de 30 anys que no es troben a gust en grups majoritàriament masculins o que els fa por sortir soles. Les dones de qui et parlo som mares, hetero amb parella i vivim en família. En ocasions fins i tot m’enduia els fills en alguna de les feines, sense la figura masculina.

Bé, me n’adono que jo mateixa o les del meu voltant, biòlogues majoritàriament, devem ser un testimoni singular.

Núria

Espero que aquest article, i especialment els testimonis d’aquestes dones, t’hagin fet reflexionar, sigui quin sigui el teu gènere.

  1. Si ets dona, em pots enviar el teu testimoni per seguir visibilitzant aquest problema i servir d’inspiració per a altres dones.
  2. A la Comunitat Biologueando tenim un canal específic d’ecofeminisme i molts més per debatre sobre aquest i altres temes. Entra aquí per unir-te.
  3. Sigui quin sigui el teu gènere, també em pots deixar els teus comentaris aquí a baix.
  4. Al podcast La Radio del Somormujo també van explorar el tema de la menor representació de dones en l’ornitologia. Pots escoltar el programa aquí.

Si t’ha agradat, la newsletter t’agradarà més.

Alegra els teus dilluns amb nous articles del blog i coses interessants sobre biologia i natura, exclusives per a persones subscriptores.

Subscriu-te i rep gratis la guia 15 animals que viuen amb tu (i potser no ho saps).

Aquest article l’ha escrit una persona, no una IA.

Si el que has llegit t’ha estat útil, també pots convidarme a una cervesa artesana (cortesia de Saccharomyces cerevisiae).


Mireia Querol

Soy una bióloga que ha hecho de la biología un estilo de vida. Como dijo Baba Dioum, Solo conservamos lo que amamos, amamos solo lo que entendemos y entendemos solo lo que conocemos. Y aquí estoy, intentando ayudarte a que conozcas la naturaleza para amarla y conservarla.
Suscríbete
Notificarme
guest
Información básica sobre tratamiento de datos: el responsable es Mireia Querol Rovira, con la finalidad de moderar y responder comentarios de usuarios. Puedes ejercer tus derechos de acceso, rectificación, supresión, oposición, portabilidad y limitación del tratamiento de tus datos enviando un correo a mireia@biologueando.com, acompañando copia de tu DNI u otro documento que acredite tu identidad, así como presentar una reclamación ante la autoridad de control.

0 Comentarios
Inline Feedbacks
Ver todos los comentarios