Si et digués que els eriçons, aquests mamífers tan adorables amb punxes, també viuen a la desena ciutat amb més població d’Europa, com et quedes? Si vols saber com rescatar eriçons i com podries fer-ho tu, hauràs de seguir llegint.

Els eriçons reals no són com els de Beatrix Potter

Potser en el vostre imaginari veieu als eriçons feliços pels boscos, amb els seu caminar simpàtic, aliens a l’estrès… fins i tot potser t’han vingut a la ment els animalets dels contes de Beatrix Potter:

La crua realitat és una altra.

No negaré que la majoria viuen en entorns naturals. Que estiguin estressats o no ja és una altra cosa: per molta punxa que tinguin, també tenen depredadors. Tampoc s’acostumen a lliurar de la mort quan creuen una carretera: milers moren atropellats cada any.

Però també hi ha eriçons urbanites. Aquests que viuen a deu minuts de casa teva. No t’ho creus? Mira el que em va passar a mi:

La crida (de la natura)

Estava jo tan tranquil·la al meu sorollós pis de Barcelona, procrastinant a les xarxes socials, quan vaig llegir que Galanthus (després us els presentaré) buscaven voluntaris per rescatar eriçons d’un solar que tenia a deu minuts a peu de casa.

Per a aquella mateixa nit.

La cita era fins les 23h, al dia següent m’aixecava a les 6: 30h, ja estava en pijama… però era LA CRIDA.

Vaig contactar, em vaig posar el meu uniforme de gala de biòloga (ja sabeu, samarreta gastada, pantalons de trekking i botes de muntanya) allà que me’n vaig anar sense saber què em depararia la nit. Ja havia tingut algun contacte amb un eriçó a l’estació biològica on vaig fer les meves pràctiques d’Auxiliar de Veterinària, però abans d’anar em vaig revisar a corre-cuita les característiques bàsiques de les dues espècies que viuen a la Península Ibèrica. No entraré en detalls sobre elles en aquest post, però sí et resumeixo l’únic que et cal saber per diferenciar-les i així et convertiràs en un protoexpert.

Quines espècies d’eriçó viuen a Espanya?

A la Península Ibèrica viuen dues espècies d’eriçó: l’eriçó comú, fosc o europeu (Erinaceus europaeus) i l’eriçó clar (Atelerix algirus). Les dues són espècies protegides a Espanya i per descomptat, està prohibit tenir-les i comercialitzar amb elles.

Diferències entre l’eriçó fosc i l’eriçó clar

Per identificar aquests eriçons t’hauries de fixar en el color (que a l’ésser variable no és decisiu però sí que ens dóna pistes), punxes (també difícil d’observar per als novells), com acaben les punxes a la cara (“serrell”), orelles, polzes i musell. Ho pots veure en aquesta megataula visual que he creat per a l’ocasió.

Guia de rastres: petjades, excrements, caus i altres rastres

Com he dit, en aquest post no em centraré en la biologia de l’eriçó, però si la taula anterior no t’és suficient, et deixo amb un document descarregable de 5 pàgines. Si el llegeixes sabràs identificar petjades, excrements, caus, cranis i mandíbules d’eriçó. Això sí, si tens la sort de trobar-te algun d’aquests rastres pel camp. (Sé el que estàs pensant i és cert: els biòlegs ens emocionem quan trobem caques excrements, ossos i altres coses desagradables per a la majoria de la gent).

El document que t’has descarregat en el paràgraf anterior és de la SECEM (Sociedad Española para la Conservación y Estudio de los Mamíferos) i és obra de Sergi García de Galanthus, que per cert, encara no te’ls he presentat.

Qui son Galanthus?

Galanthus és una entitat catalana nascuda el 1995 que porta a terme diferents projectes, molts d’ells relacionats amb la biodiversitat urbana. Les seves àrees d’acció son la gestió d’espais, la biologia aquàtica i l’educació. He assistit a diversos cursos seus sobre fauna i dono fe de la seva experiència i professionalitat.

Duen a terme accions tan necessàries com la recuperació d’hàbitats d’interès, la gestió d’espècies protegides en l’àmbit urbà, conservació d’amfibis, estudis de quiròpters (ratpenats), anellament d’aus i seguiment de poblacions d’eriçons, que és la que ens ocupa ara. I com vaig aconseguir salvar aquest eriçó d’una mort gairebé segura, de la mà de Galanthus? Aquí tens la història:

Com rescatar eriçons en perill de mort a Barcelona

Els eriçons rescatats en aquesta campanya vivien en un solar de Sant Andreu de Palomar, al costat d’un parell de carrers molt transitats. Com sé que ja tens ganes de veure un, t’avanço una foto d’un rescatat:

Com van arribar fins allà?

Aprofitant vies de tren en desús i creuant carrers de nit, van aconseguir entrar a la ciutat. A prop hi ha el riu Besòs, amb espais naturalitzats, que connecta amb la perifèria de Barcelona. Gràcies a aquest corredor, poden arribar fins i tot més lluny fent servir les vies. De fet, hi ha altres colònies estables en altres punts de la ciutat més cèntrics com el Zoo de Barcelona i la Ciutadella.

Però tornem als nostres protagonistes.

En un solar van trobar un bon lloc per viure. Presència humana gairebé nul·la, vegetació, amagatalls i menjar assegurat: s’aprofitaven del pinso d’una colònia de gats que hi ha per allà.

I per què estaven en perill de mort?

Els eriçons van començar a criar i van establir la seva pròpia colònia. Van viure tranquils durant 5 anys o més, fins que van començar a fer obres de construcció en aquest solar.

Més de 10 eriçons van morir a causa de la maquinària.

Si ho penses, es fan estudis arqueològics abans de construir, però no es fan estudis per conservar la biodiversitat urbana abans de fer obres, tal com explica Sergi en aquest video. També s’explica com van arribar a el solar i el seu destí.

Els veïns van alertar els agents rurals i es va posar en marxa el rescat dels que quedaven vius amb Galanthus i els tècnics de l’ Ajuntament de Barcelona. Van fer diverses recerques, i en aquesta última, ens vam afegir els voluntaris.

I va començar el rescat

Quan vam arribar, els agents ja havien rescatat un parell de cries d’eriçó.

Després d’una explicació sobre el projecte, on seria més probable trobar-los i unes advertències de seguretat, vam entrar.

Amb l’ajuda de llanternes anàvem revisant el més silenciosament possible tots el terreny. Vam haver d’evitar en plena foscor ferros de les obres, desnivells, forats, males herbes, picades de mosquit… anaven passant les hores i diverses persones ja havien trobat alguns eriçons.

Però jo no i no estava disposada a rendir-me sabent que encara no els havíem trobat a tots.

I allà estava

Després de donar diverses voltes per la mateixa zona, em vaig allunyar una mica més cap a la que em semblava menys atraient si jo fos un eriçó: la més propera als cotxes. Després d’uns minuts ajupida mirant entre les plantes (amb por de trobar-me amb un rata, també ho he de dir) allà hi era.

Jo el mirava, ell em mirava immòbil (o més aviat, s’havia quedat una mica enlluernat i espantat). L’emoció que vaig sentir en aquell moment per trobar-lo és difícil d’explicar.

Vaig intentar avisar els altres amb gestos (com agafar un eriçó sense guants protectors?) Però estaven massa lluny. No podia marxar ni posar-me a cridar pel risc que se n’anés.

Així que el vaig tocar amb cura i per sort per a mi (i en aquest cas també per a ell, no seria el cas si jo hagués estat un depredador) es va fer una bola i el vaig poder posar a sobre de la meva motxilla per no punxar-me.

I què vam fer amb ell?

Lalegria va ser general quan vaig arribar on estaven tots (i la meva interna, ja ni t’explico) i va seguir el mateix protocol que els altres rescatats:

• Es va mirar si ja havia estat indentificat prèviament i es va buscar la seva fitxa. Era una colònia coneguda, de manera que molts estaven ja marcats per identificar l’individu (sexe, pes, mida…). El marcatge es fa enganxant a les punxes uns petits trossos de plàstic. Això és totalment innocu i indolor per a l’animal. S’enganxa més d’una per si amb el temps cauen.

• Es va pesar i es va comparar amb la dada anterior. Així es té una idea del que ha crescut des de l’última captura.

• Es registra tot i es posa a disposició dels Agents Rurals, que els traslladaran a diferents centres.

Si vols veure un vídeo sobre el procés de marcatge dels eriçons, saber com sexar-los i repassar sobre la identificació d’espècies, aquí el tens:

Vídeo cedit per Galanthus

El destí dels eriçons: una història amb final feliç

A pesar de que faltó un erizo por rescatar esa noche, alguien lo encontró otro día y lo entregó a los Agentes Rurales (sí, es lo que hay que hacer, nada de quedárselo o venderlo).

Las personas que participamos esa noche fueron los Agentes Rurales, los voluntarios/as, Parques y Jardines de Barcelona, Jardín Botánico de Barcelona, Zoo de Barcelona y AMB.

Vam rescatar 10 eriçons que van tenir diferents destinacions: 2 al Zoo de Barcelona, 2 al Jardí Botànic Històrico de Montjuïc, 4 al Viver de Tres Pins de Montjuïc y 2 al Centre de Recuperació de Fauna de Torreferrussa.

En llocs com els vivers de Montjuïc i el Zoo de Barcelona es deixen en zones d’aclimatació. Són espais on se’ls dóna refugi i aliment, poden entrar i sortir quan volen. Aquí pots veure com entren i surten de l’espai d’aclimatació de Zoo de Barcelona:

Font: betevé. Imatges cedides pel Zoo de Barcelona.

Quan agafen confiança, es poden moure lliurement per l’entorn, buscar un altre niu o tornar, sense el perill de la maquinària de les obres i tornar als espais que una vegada van ser seus.

I tu, sabies que també viuen eriçons a la gran ciutat? Saps si n’hi ha a la teva?

¡Explica-m’ho als comentaris!

Foto de portada: Michael Gäbler