You are currently viewing Estudiar biologia: perquè ho vaig fer i com ha estat la meva vida laboral

Estudiar biologia: perquè ho vaig fer i com ha estat la meva vida laboral

Què vols ser de gran?

Crec que era una de les preguntes que més odiava de la meva infantesa.

Odiava molt aquesta urgència per fer-te créixer, per fer-te preocupar de coses que encara faltaven anys per arribar.

Fins als anuncis: la motivació principal per menjar aquests petit suisse que “alimenten com un bistec- a mi me’n donaven dos”, o aquestes galetes amb dibuixets era “fer-te gran” i “ser fort”. (De l’espantosa qualitat nutricional de tot el que es publicita com a menjar pediàtric ja en parlem un altre dia).

Avui surto una mica del to general del bloc per explicar-te la meva història personal. Amb consells que potser pots aplicar. 

Per què vaig estudiar biologia, què ha significat per a mi estudiar biologia i en definitiva, què he fet per arribar fins aquí per viure’n.

Taula de continguts

Els meus primers anys descobrint el món

Vaig néixer als anys 80 en un petit poble envoltat de natura, veient els documentals de Félix Rodríguez de la Fuente i això em va fer estimar-la i admirar-la…

… No.

La veritat és que no vaig veure mai un capítol de El Hombre y la Tierra i vaig néixer i créixer en una ciutat força gran. Molta gent, molt de soroll i molt d’asfalt.

Intenta veure això sense plorar d’emoció

Potser per això gaudia al màxim de cada excursió al bosc, de cada formiga que trobava al pati de l’escola, de cada ocell que escoltava entre els cotxes.

estudiar biologia
Cabra avesada a saltar, fa de mal desvesar (la cabra tira al monte)

Els estius al poble

Envejo les nenes i nens que s’han criat amb la natura a prop. Això et fa diferent, sens dubte. Els mesos d’estiu que passava al poble del meu pare, on hi havia un petit bosc on podíem anar lliurement, era molt, molt feliç.

Pelar pals amb una navalla.

Llençant-nos per una costa de gespa sobre un cartró (i pelant-nos els genolls).

Fent figuretes d’argila grisa agafada directament de la muntanya.

morella pueblo medieval más bonito
Sense tenir en compte que és éel poble més bonic del món

En fi, jo era la típica nena que sempre ha tingut, més que interès, una profunda connexió amb la natura, de manera innata.

I també gràcies a l’amor que els meus pares em van inculcar cap a altres éssers vius.

“No aixafis aquesta formiga, què sentiries tu si et trepitgés un gegant?”

“No donis una puntada de peu a aquest arbre, és com si a tu et donessin una puntada de peu a la cama”.

I gràcies als llibres, llibres, muntanyes de llibres de natura.

El primer que recordo que em va flipar:

La meva primera visita al Museu de la Ciència i al Museu de Ciències Naturals

Una altra experiència que em va marcar de petita va ser anar al Museu de la Ciència (avui, CosmoCaixa) i al Museu de Ciències Naturals.

A més d’animals i plantes, al món hi havia un munt de fenòmens meravellosos i que a més, tenien una explicació.

No crec en res després de la mort, però si hi hagués alguna cosa m’agradaria poder fer dues coses:

  1. Viatjar al passat per veure les formes de vida extintes.
  2. Conèixer les respostes a totes les preguntes per a les quals la ciència encara no té explicació.
I donar una volta amb les meves avantpassades

Però què vols ser de gran?

No sabia que volia ser de gran per molt que em preguntessin i odiés aquesta pregunta.

Que un treball definís el teu “ésser” em semblava molt fort. Avui només dic que sóc biòloga. Per a la resta de coses, és “treballo de”.

Però sí que tenia claríssim què triaria entre ciències pures, lletres pures o lletres mixtes. No sabia què faria ni què estudiaria, però havia d’estar relacionat amb les ciències.

Què fer si no saps quines assignatures triar a l'institut

També he arribat fins aquí gràcies a mestres i professores que transmetien el coneixement científic amb la mateixa passió que jo la rebia.

Roser, Lourdes, Montse, Àfrica, Teresa, Fina, Rosa Maria… gràcies.

Encara que no se’m donessin bé les mates a BUP, el meu cervell seguia fent click cada vegada que resolia un problema de mates, biologia, física o química. Era com arribar la perfecció després d’analitzar les dades de l’enunciat.

v= 30 m/s. Click.

6,023 per deu elevat a la vint-i-tres. Click.

Si ets a l’institut i sents que la ciència en general i la biologia en particular són per a tu, no ho dubtis i tria ciències. Encara que alguna assignatura o professor et faci enrere.

Triis el camí que triis, sempre hi haurà algun profe o assignatura que no t’agradi, no t’acabi de convèncer o et costi. Però serà igual de necessària que les altres per avançar.

Investiga quines assignatures et ponderen més a la selectivitat segons la carrera que vulguis fer. O de quines assignatures necessitaràs una bona base si et decideixes per un cicle de formació professional.

Pensa bé la teva estratègia i endavant.

L'aclaparament d'haver de triar carrera universitària

Amb 17 anys ja no vaig poder postergar més la decisió de què volia estudiar. Massa opcions que m’agradaven davant meu.

Recordo l’aclaparament les hores prèvies de fer la sol·licitud per entrar a la universitat:

Com triaré amb 17 anys el que faré la resta de la meva vida? Com sé que m’hi vull dedicar?

Fent la vista enrere, veig l’error de plantejament que té aquesta pregunta.

Moltes de les decisions que he pres que semblaven inamovibles o que acabaria el món si m’equivocava, no han resultat ser així. No ho solen ser.

Sempre pots rectificar.

Tens dret a equivocar-te.

Permet-te canviar de rumb i no ho prenguis com un fracàs, sinó com un aprenentatge. Sé que sona a autoajuda barata, però funciona quan surts del bucle m’he equivocat-quina pèrdua-de-temps-de-diners-d’energia-he fracassat.

Com saber quina carrera estudiar, o com ho vaig saber jo

Gir de guió o plot twist que diuen ara: 

La meva primera opció a la sol·licitud universitària no va ser Biologia.

Oh my Goddess.

Una sèrie de “contratemps” que no tenia planejats (com si ho pogués controlar tot) em van portar a estudiar Biologia, que ara sé que és la decisió que hauria d’haver pres des del primer moment.

Què volen ser els nens a qui els agraden els animals? Exacte, veterinaris. Aquesta era la meva primera opció.

El primer pas: saber qui ets

Amb 18 anys encara no sabia qui era jo. Si tu tampoc no ho saps, és normal. Encara que en tinguis 40. Habitualment anem vivint sense parar a escoltar-nos, les presses del dia a dia, ja saps.

Cal tenir un full de ruta per no sentir que et deixes endur (encara que en el fons, qui pren les decisions del que et passa ets tu).

Coneix-te a tu mateix contra abans millor, no només a nivell laboral, i trobar el teu camí serà més fàcil.

Com vols viure la teva vida, què t’agrada, què no, què se’t dóna bé, quins són els teus valors… atura’t uns dies o setmanes a pensar-ho. Perquè viure alineat amb allò que ets es traduirà en felicitat (o menys estrès).

I no, Biologia no és la carrera dels veterinaris frustrats, com he sentit mai. Però em vaig treure l’espineta traient-me el curs d’Auxiliar de Veterinària i vaig treballar amb animals salvatges.

Per què vaig estudiar Biologia tot i creure tenir-ho tot en contra

Aquests són els “contratemps” dels que t’he parlat abans:

  1. La nota més baixa que vaig treure en selectivitat va ser a l’examen de… Biologia. Un 4.

2. Després de ser de notables i excel·lents de tota la vida, a COU (l’últim curs d’institut per aquell temps) vaig començar a suspendre 3 i 4 assignatures per trimestre. La depre d’adolescència i això. Em va baixar la mitjana moltíssim i no em va arribar la nota de tall per cap de les universitats de la meva ciutat que oferia Biologia.

Vaig convertir aquests fracassos en oportunitats. Suposo que encara que pensés que no sabia què volia a la vida, en el fons del meu ésser sí que ho sabia, però no m’escoltava.

Vaig modificar la sol·licitud i vaig afegir una universitat a 100 km de casa per a la qual sí que m’arribava la nota. Encara que l’última cosa que em venia de gust era sortir del niu .

La meva vida universitària estudiant Biologia

Amb 18 acabats de fer em vaig anar a estudiar a una altra ciutat sense conèixer ningú. Estava cagada.  Vaig parlar amb 3 noies que vaig veure pel bar de la facultat que havien vingut al meu mateix tren:

“Sóc de Barcelona, vosaltres també? No conec ningú, us importa si mengem juntes?”

Així de complicat i fàcil alhora.

Amb aquesta primera frase vaig conèixer una de les meves millors amigues.

A la setmana vam buscar pis, perquè era impossible compaginar pràctiques i classes amb viatjar 200 km cada dia.

I vaig seguir fent cursos per ampliar coneixements i habilitats. Una altra cosa que mai no has de deixar de fer per adaptar-te a un món laboral que canvia cada dos per tres.

Llegeix aquest article per entendre la importància de les (meta)habilitats.

trabajo de campo
trabajo de campo

Posant trampes per fer seguiment de micromamífers. Només cal veure’m la cara.

El que havia començat aparentment malament, ha estat una de les millors experiències de la meva vida. Aquesta independència forçada em va fer créixer ràpidament com a persona.

I haver tingut nota només per a aquesta universitat, va fer que pogués estudiar en una facultat recent inaugurada i poc massificada. Vaig tenir accés a equipaments i materials nous i aules modernes.

La resta t’ho pots imaginar. O creies que t’explicaria el ‘livin’n la vida loca universitària? Doncs no.

Però mola, mola molt.

Mare meva el discurs de la rectora

Només començar la carrera, la rectora, una senyora que comparava el cicle cel·lular amb el d’una rentadora, ens va fer una xerrada de presentació de la que només recordo:

Heu triat una carrera de la qual no hi ha feina, no té sortides laborals. Molts acaben de profe.

Aquesta fatídica frase ens va limitar mentalment a molts a l’hora de moure’ns per buscar feina. I això de “molts acaben de profe” va ser en to de menyspreu, com si fos la sortida per a fracassats.

Jo no sabia de què volia treballar. Només volia saber com funcionava la vida. Si havia d’acabar treballant d’alguna cosa que no m’agradava, almenys hauria estudiat alguna cosa que m’agradava.

Dues coses tenia clares:

  1. La biologia era massa àmplia per dedicar la vida a estudiar un sol tema (fer un doctorat).
  2. No volia ser professora (jajajajaja, ric, perquè –spoiler– al final, he treballat tres cursos de professora).
Però una profe amb la bossa més molona de tot l'insti

I estudiar un doctorat en biologia?

La meva creença del punt 1 em va tancar les portes a fer un doctorat i fer contactes dins la universitat que m’haurien pogut encaminar per a la vida laboral.

Però, novament: fer un doctorat no significava que TOTA LA VIDA ja hagués de dedicar-me irremeiablement a això. Avui sé que igualment un doctorat no és per a mi, per moltes altres raons diferents a aquesta.

No esperis a acabar la carrera: fes contactes, participa en projectes, parla amb els teus profes, informa’t tot el que puguis sobre el món laboral del biòleg des de molt aviat.

Pots llegir aquesta entrevista que vaig fer una amiga sobre la seva experiència amb el doctorat.

I estudiar un màster relacionat amb la biologia o el medi ambient?

Pressionada pel prejudici “de la biologia no es pot viure si no ets professora” i “tenir una llicenciatura no serveix de res si no fas un postgrau o màster” vaig voler provar sort amb un Màster sobre Estudis d’Impacte Ambiental.

En aquell moment tot l’ambiental estava molt de moda (com ara), encara que s’allunyava una mica del que m’agradava. Semblava una sortida raonable per trobar feina amb bon sou i per obrir-me a altres camps de coneixement.

De nou, no vaig establir contactes laborals i no vaig fer pràctiques a l’empresa perquè en aquell moment estava treballant. No vaig arribar ni a saber si m’hauria agradat ser-hi a dins (encara que si no vaig voler ni provar, m’imagino que no).

Si sents que alguna cosa no t’acaba de convèncer, pensa-ho molt bé. De vegades surt bé (com jo d’educadora ambiental) i de vegades no.

Estudiar alguna cosa per accedir a feines que no t’agradin, només per tenir un sou més elevat o contracte indefinit, crec que és un error.

trabajar de biologo biologia estudiar biología

Què em va aportar la carrera de biologia?

A més del que ja t’he dit a nivell personal, em va obrir la ment: no només els animals són interessants, sinó que absolutament TOTA LA VIDA ho és.

Plantes, fongs, bacteris, ecosistemes, genètica… tot funciona de manera fascinant i bella, i fins i tot les preguntes sense resposta amaguen coses increïbles.

La Biologia, com qualsevol altra temàtica per la qual sentis passió, acaba sent un estil de vida, de veure el món, més que alguna cosa que estudies per tenir després una feina.

Però no m’allargaré aquí per mostrar el meu amor per la Biologia, tinc un blog sencer on faig justament això.

chica abrazando arbol
Hi pot haver alguna cosa més tòpica que abraçar un arbre per demostrar que estimes la natura? Non, je ne regrette rien

De què treballen les biòlogues?

La rectora no tenia tampoc tanta raó, només que no ens van informar (ni em vaig informar prou) de totes les coses de què pot treballar un biòleg o una biòloga.

I això ho vaig saber en trobar Bioblogia.net, El Bichólogo i al fer el curs Kickstarter de Conservation Careers (ay, si te hubiera conocido antes…).

I de què he treballat relacionat amb la Biologia?

D'educadora ambiental i científica

Abans d’acabar la carrera, el fet d’estar estudiant biologia em va permetre començar a treballar d’educadora ambiental. I després m’ho ha permès tenint el títol.

No és el primer que tenia al cap fer.

Potser tenia alguna cosa al cap? No, seguia postergant aquesta decisió. Encara estava estudiant i els mierdajobs que tenia a certs restaurants de menjar ràpid ocupaven la resta del meu temps.

Però d’educadora vaig descobrir la gran recompensa que té transmetre coneixements. I com es pot incentivar aquesta curiositat i sorpresa que jo tenia de petita en altres petits. I més grans.

I coses de la vida, vaig acabar treballant 11 anys en aquell Museu de la Ciència que tant em va fascinar de petita, aquesta vegada, des de l’altra banda.

Quins anys tan meravellosos.

Manteniment d'espècies en captivitat

És cert que per treballar de cuidadora de fauna no necessites ser biòloga, però en el meu cas em va servir per acostar-me a aquesta professió.

I recordar que no només als zoològics i aquaris hi ha animals en captivitat, sino t’agraden aquests centres.

Els centres de recuperació de fauna i refugis de fauna també necessiten persones amb una formació específica. Ja siguin persones que han estudiat biologia, veterinària, auxiliar de veterinària (com va ser el meu cas) o cursos relacionats amb la fauna salvatge i cuidadors de zoos.

Però no t’enganyaré: molts d’aquests llocs de feina són voluntariats o és molt complicat accedir-hi. Almenys a Espanya i segons la meva experiència.

Autora de llibres científics

Sempre he tingut facilitat per escriure. Des que vaig començar el meu diari d’adolescent i després em vaig ficar al món dels blogs, no he deixat d’escriure. I ho segueixo fent i fins i tot ofereixo serveis de redacció.

Vaig anar aprenent pel meu compte aquesta habilitat i millorant-la.

I vaig pensar que podia unir la meva necessitat de divulgar ciència amb l’escriptura: vaig aplicar per a una oferta d’autora de llibres de ciència a una editorial i em van agafar. Tenir el títol de Biologia va ser un requisit indispensable, és clar.

No va sortir bé: estar tancada 8 hores en una oficina em pansia a passos de gegant.

Professora de Biologia i Geologia

Ai.

Ja t’ho he avançat abans. Jo sempre havia cregut que no volia treballar professora (per això vaig escollir el màster ambiental en lloc del de professorat al seu moment). Però vaig acabar fent-ho.

La realitat és que l’educació ambiental no sol tenir bones condicions laborals. O al final necessites més, a nivell de realització personal.

Així que el pas lògic per continuar transmetent coneixements i tenir millors condicions laborals era treballar de… exacte.

Després de 3 cursos de substitucions, pandèmia mitjançant, et poso la frase que em va fer fer click:

I ja et dic que per a molts docents, la salut mental en general i durant els cursos pandèmics en particular, brilla per la seva absència.

Crear el meu propi projecte

2022.

42 anys.

Moltes experiències laborals i personals a sobre.

2 anys d’una pandèmia. Que vaig invertir en moltes hores de formació, inspirar-me en altres persones emprenedores i parar. Aturar-me a escoltar-me.

I recordar què em va dir la meva psicòloga anys enrere quan li vaig dir que no sabia de què volia treballar. Em va dir una cosa tan simple com: 

“Sí que ho saps”

Doncs agafo tot això, ho fico en una coctelera, i decideixo crear el meu propi projecte.

Aquesta pàgina de divulgació gratuïta amb alguns serveis de pagament. Una feina que estigui alineada amb allò que vull, allò que m’agrada, i sobretot, amb el que sóc.

Més coses que pots fer com a biòleg o biòloga

Si al final no t’acaba de convèncer la branca que vas estudiar, o la feina/projecte que vas iniciar no pot continuar o no…

Segur que a la Biologia trobes un altre camp que t’interessi o segons el moment actual tingui més sortides laborals. Opcions, n’hi ha moltes:

Treballar al camp, al laboratori, en un entorn natural completament desconegut, fent estudis de conservació, de fauna, de botànica, de recerca biomèdica, restauració de paisatges, de docent formal o no formal, de genètica, consultoria ambiental…

Hauràs d’adquirir noves habilitats o aprofitar les que ja tens. Potser tornar a estudiar per accedir a certs llocs de treball, no sempre és massa tard per canviar.

Pots començar llegint això: Qué hacer cuando no sabes qué hacer: Consejos para biólogos perdidos

"Moraleja" d'aquesta història (o més aviat la meva visió personal)

Abans no podria haver arribat on sóc. A emprendre i creure que sortirà bé. No tenia el nivell de coneixement ni les habilitats que tinc ara.

No dic que hagis d’esperar 40 anys per emprendre el teu projecte. Ni tan sols que hagis d’emprendre.

Però que cada decisió que prenguis, o que la vida t’obligui a prendre, pot portar-te a un destí meravellós (tot i que al principi creguis que no i aquesta frase m’hagi quedat molt Mr. Wonderfulera).

I si aquest camí no és com esperaves, toca reinventar-se, agafar una altra bifurcació:

que camino elegir en biologia

Gràcies per arribar fins aquí i espero que la meva experiència et pugui servir d’alguna cosa.

I tu,

En quina situació estàs ara? No saps si estudiar Biologia? Vols fer un gir a la teva vida professional?

 Explica-m’ho als comentaris.

Si t’ha agradat, en tinc més.

Subscriu-te i rep gratis la guia 15 animals que viuen amb tu (i potser no ho saps).

A més, envio al teu correu els nous articles, actualitzacions de la pàgina i coses interessants sobre biologia i natura que no publico a cap altra banda.

 
 
 
Per subscriure’t, has d’acceptar la Política de Privadesa

Escriure dona molta set.

Si t’agrada el que has llegit, també pots convidar-me a una cervesa artesana (cortesia de Saccharomyces cerevisiae).

Mireia Querol

Sóc una biòloga que ha fet de la biologia un estil de vida. Com va dir Baba Dioum, Només conservem el que estimem, estimem només el que entenem i entenem només el que coneixem. I aquí estic, intentant ajudar-te a que coneguis la natura per estimar-la i conservar-la.
Suscríbete
Notificarme
guest
Informació bàsica sobre tractament de dades: el responsable és Mireia Querol Rovira, amb la finalitat de moderar i respondre comentaris dels usuaris. Pots exercir els teus drets d'accés, rectificació, supressió, oposició, portabilitat i limitació del tractament de les teves dades enviant un correu a [email protected], acompanyant còpia del teu DNI o altre document que acrediti la teva identitat, així com presentar una reclamació davant l'autoritat de control.
2 Comentaris
El más antiguo
El más nuevo El más votado
Inline Feedbacks
Ver todos los comentarios
Núria

Felicitats per l’article! M’ha agradat saber més de tu 🙂 i subscric totalment la indefensió de trair carrera als 17 sense tenir-ho clar, jo encara ara crec que no vaig acabar d’encertar-la… i (de vagdes) també busco noves ramificacions 😛