L’altre dia una amiga em deia que potser hauríem de deixar d’anomenar als recursos naturals “recursos”. Perquè quasi sempre veiem la natura únicament com un recurs econòmic.
I avui, mentre observava una gallina (i ella m’observava a mi, a veure si li queia entrepà), m’he posat a pensar com docents i professionals de l’educació ambiental transmetem la importància de conservar la natura, des de les aules i fora d’elles.
L’article d’avui es desmarca una mica de la resta. Donaré opinions i mostraré com funciona el meu cap.
Per fer una mica d’autocrítica com a professional de l’educació ambiental i la divulgació.
Quina "meravilla" la vidilla
Sí, de vegades em quedo observant una bèstia o planta i entro com en un trànsit (trance)/abstracció.
Pensant que quina meravella. Per exemple, la gallina d’avui.
Quines potes i com estan disposats els dits perquè la sostinguin. Amb aquestes escates que ja m’escamava a mi des de petita que les tinguessin igual que els rèptils (per descobrir d’adulta que les aus són dinosaures avians).
Quina bilateralitat tan perfecta quan em mira cara a cara.
Aquesta cresta i demés apèndixs penjant (no sé com es diuen), amb aquest moviment peculiar. I que bé li va per regular la seva temperatura i que vermell i gelatinós es veu.
Què aparentment de diferents som l’una de l’altra i, en canvi, com tenim una sang tan semblant, igual de vermella. Veure treure sang a una gallina i veure que la té com tu a primera vista impressiona.
Em va passar el mateix aquest estiu amb aquesta mosca netejant-se.
No et sembla meravellós? Aquests moviments perfectament executats, aquesta complexitat de l’evolució en un cos tan petit.
O fa dos dies veient un colom beure sense aixecar el cap. Les úniques aus que ho fan.
Com veus, la meva ment no para encara que siguin animals vulgars i comuns.
Mireia, torna a allò dels recursos naturals
Vaig, que per primera vegada estic escrivint a raig al blog i no està tan malament.
Doncs sí, això dels recursos naturals ho vaig enllaçar amb la gallina. I una amiga mestra em va dir que els primers animals que s’ensenyen a preescolar són el gos, el gat i els animals de granja.
L’ànec fa cuac.
La vaca muuuu.
L’ovella bee.
Les abelles bzzzz.
I el gos guau guau.
I jo vaig pensar: animals dels quals extraiem un benefici i ens serveixen per a alguna cosa.
Les gallines ENS DONEN ous.
Les ovelles ENS DONEN llana.
Les abelles ENS DONEN mel.
I del porc se n’aprofita tot.
Lògicament les granges dels contes infantils són cases tradicionals amb un senyor amb barret de palla i trident. No macrogranges de ramaderia extensiva.
Però aquest és un altre tema del qual no parlaré ara que ja estic tornant a saltar d’una cosa a l’altra.
Doncs profes i divulgadors també teniu part de culpa
Potser sí. Potser hauríem de replantejar el discurs i fer més autocrítica com a professionals de l’educació ambiental o docents.
De la meva boca, a classe o activitats amb petits, també ha sortit:
- Que les plantes són importants perquè ens donen oxigen.
- Que la capa d’ozó és important perquè si no ens cremaríem.
- Que les abelles són importants perquè pol·linitzen més del 80% dels vegetals que mengem.
I és clar, quan preguntes a algú en edat escolar per què són importants els arbres o per a què serveixen les plantes et respondrà això de l’oxigen.
Antropocentrisme al màxim. Mea culpa. També sóc humana i he crescut amb aquest discurs de l’utilitarisme de la natura, que ara ho impregna tot.
I també ho impregna en altres camps de l’educació: “Per què serveix saber fer equacions de segon grau? Per què serveix saber què és un sonet? Per què serveix saber com va arribar cert dictador al poder?
Suposo que veus per on vaig.
Crec que el problema també el tenim amb els peraquèserveix.
Cada cop que algú a classe fa la pregunta del peraquèserveix… bé, és comprensible, però quan la fan els tutors lesgals d’aquell alumnat és com… no si us plau.
Quant val la natura?
Al post en què parlava de per què cal conservar la natura, et deia que convertint en diners els béns i serveis que ens dóna la natura, es calcula que valen 145 bilions de dòlars a l’any.
Però és que ni posant-li preu, estem i estan (les grans elits, que ja està bé que recaigui tot en el consumidor mitjà/obrer) veient la importància de conservar tot això.
Doncs no sé què més podem fer des de la divulgació. De vegades sento que el discurs està tan desgastat, que ja ningú no l’escolta. Que fins que no estiguem en un món a l’estil Mad Max, sense aigua ni res, o com la sèrie El Col·lapse, no sé jo si farem el suficient com a humans per conservar aquesta bellesa.
Perquè és bonica i punt
La veritat és que encara que de vegades es faci servir la paraula recurs natural com a sinònim de recurs econòmic, m’agradaria que simplement la naturalesa es conservés perquè és bonica, i punt. Per les raons 1 i 6 que et comentava.
Que tothom flipés en veure una mosca netejant-se les potes o quan un altre animal el mirés cara a cara, com la gallina em mirava a mi, tot i ser un animal domèstic.
Perquè els ancestres d’aquestes arnes i escarabats que veuràs a càmera lenta en el següent video, han sobreviscut a tots els cataclismes que hi ha hagut en aquest planeta. Això té un mèrit enorme, tot i que no hagi estat un procés conscient.
Llavors què fem?
Sí, he obert molts melons i no n’he tancat cap, així que m’agradaria que em donessis la teva opinió respecte a:
- Si no els hauríem d’anomenar “recursos naturals”, com els anomenem aleshores?
- Què es podria fer per canviar la nostra mentalitat utilitarista?
- Per què des de ben petits eduquem les criatures dient-los que la natura serveix per donar-nos béns i serveis? Encara ho arrosseguem de la Bíblia?
- Per què els presentem mons idíl·lics quan en realitat són mons d’explotació? (les vaques i porcs feliços).
- Com hauríem de canviar el nostre discurs com a professionals de l’educació ambiental perquè cali de veritat la importància de la conservació?
- Què podem fer perquè en créixer la gent segueixi flipant amb la natura?
Ajuda’m a fer autocrítica, que no sé ni per on començar. Et llegeixo més avall.
Si t’ha agradat, en tinc més.
Subscriu-te i rep gratis la guia 15 animals que viuen amb tu (i potser no ho saps).
A més, envio al teu correu els nous articles, actualitzacions de la pàgina i coses interessants sobre biologia i natura que no publico a cap altra banda.
Escriure dona molta set.
Si t’agrada el que has llegit, també pots convidar-me a una cervesa artesana (cortesia de Saccharomyces cerevisiae).
Hola Mireia!
Molt interessant aquest post! El tenia pendent de llegir des que el vas publicar.
Jo els “recursos naturals” els anomenaria o anomeno natura a seques o Patrimoni Natural (utilitzo molt l’expressió “patrimoni natural” tot i que, pensant-ho bé, també és dit des d’un punt de vista antropocèntric perquè és “allò natural que tenim”… enlloc de donar-li valor econòmic li donem valor de possessió…), però m’agrada més fer èmfasi en allò natural que hi ha al nostre voltant (encara que s’anomeni “patrimoni”).
Els meus discursos educatius van més enfocats cap a allò que hi ha i que és meravellós que no tant en allò que ens dónen. Segurament ho faig des d’una perspectiva antropocèntrica, però, tal com comentes al post, jo també he estat criada en aquesta societat i com a humana tinc un punt de vista intrínsec antropocèntric.
També m’agrada i crec que és necessari fer èmfasi en les raons ecològiques, científiques, sanitàries i socials per conservar la natura.
En definitiva, és necessari reflexionar, fer autocrítica i ajodar-nos entre nosaltres per a millorar conjuntament, però també cal no fustigar-nos per tenir una visió antropocentrista, sinó adonar-nos-en i pensar com millorar el discurs.
Hola Èlia, sí, de vegades ho volem fer tant perfecte… però costa sortir d’aquesta visió antropocèntrica. Interessant el que comentes de “patrimoni natural” ,caldra refroçar més el discurs cap a les raons no econòmiques per conservar la natura.
Gracies pel teu comentari!