El maig del 2023 vaig prendre una decisió que va canviar la meva vida i la de milers d’animals: vaig decidir fer-me vegetariana. El camí cap a ser vegana va arribar un any després, de manera inevitable.
Una decisió que va arribar tard, molt tard, ja que feia anys que sentia dins meu que alguna cosa no encaixava. Però no acabava de fer el pas. 43 anys d’educació carnista pesaven molt.
En aquest article t’explicaré la meva experiència personal, totalment subjectiva, del procés psicològic que vaig passar (i estic passant) per haver decidit canviar la dieta i altres aspectes de la meva vida en favor dels animals.
Et donaré algunes claus de com ho he aconseguit malgrat els «jo sense formatge no puc viure» o el «que bo que és el pernil». Per si et poden inspirar a fer el pas, si també sents que hi ha alguna cosa que xoca entre els teus valors i les teves accions.
També t’enllaçaré recursos i persones que fa més temps que jo que estan en això, perquè resolguis els dubtes típics de «i la proteïna, d’on la treus?». «T’hauràs de suplementar amb un munt de pastilles, oi?».
Si ets sensible com jo, no pateixis: en aquest article no hi ha cap imatge o vídeo de maltractament animal explícit. Com a molt, està enllaçat i tu tries si clicar o no. Pots continuar llegint amb tranquil·litat.
Jo també he sigut antivegana (o mites del veganisme)
Les frases entre cometes que t’he posat a dalt també les vaig dir o vaig pensar jo en algun moment prevegana, per això mai vaig pensar que pogués canviar. I les he rebut, quan dic que sóc vegana.
Frases com:
- Cal menjar de tot.
- I la proteïna d’on la treus?
- Però ous i formatge sí que menges, no?
- Estàs més prima (spoiler: he estat prima tota la meva vida).
- Et faltaran nutrients.
- T’has de suplementar amb pastilles, la B12 la produeixen els animals (spoiler 2: és d’origen bacterià i els animals de granges intensives mengen pinsos suplementats amb B12. Però sí, la pastilla de B12 és l’única obligatòria que he de prendre).
- Ser vegans és per a rics, és caríssim.
- Jo no podria deixar el formatge o el pernil.
- Si no menges carn, lactis ni ous, què menges? Només amanida?
- Per què els vegans mengen coses que imiten la carn, si no volen menjar carn?
- Els vegans us creieu moralment superiors.
- No menges coses que tinguin cara? Els musclos no tenen cara… (això ho vaig dir a unes amigues vegetarianes que sens dubte han estat un exemple per a mi).
- No saps què et perds. (Ehh… sí? He estat tota la vida menjant carn).


En fi, i moltes més que n’hi ha, només cal passar-se pels comentaris de qualsevol post en xarxes socials que parli de veganisme (i els gifs amb entrecots fent-se a la brasa que no faltin, com si no portéssim tota la vida veient carn morta).
Fins i tot recordo anar a la meva segona conferència de la meva estimada Jane Goodall, i esbufegar quan va començar a parlar d’explotació animal a les granges i vegetarianisme. I deixar aparcat durant anys un llibre de la Jane que em va regalar una amiga sobre això, Otra manera de vivir.

(A la dreta pots veure els peluixos de vaca i porc que va fer servir quan va parlar de veganisme).
Com desterrar els mites vegans
Desprendre’s dels mites vegans és molt fàcil: tan sols cal informar-se sobre el tema amb la ment oberta, sent conscient que xocarà amb les teves creences i respectar les decisions dels altres. I ai, quan ens toquen les creences… fa pupeta, i de vegades saltem a la defensiva, i per això aquestes frases.
I perquè en el fons les persones veganes t’estem recordant que estàs fent alguna cosa que al fons saps que està malament (en l’escala de valors del 90% de les persones -percentatge inventat-), però no saps com solucionar aquesta dissonància.
Però sóc el clar exemple que es pot fer.
Al final et deixaré els llibres que m’han ajudat amb això, especialment el de Melanie Joy.
Per què m’he fet vegana?
Cada persona té la seva o les seves raons. El veganisme no és només canviar la teva alimentació a una alimentació vegetariana estricta. Ser vegana és no consumir res ni participar en res que impliqui maltractament o explotació animal. I això amigues, al món on vivim, és extremadament complicat.
Jo sóc vegana, principalment, pel meu amor i empatia cap als animals.
Col·lateralment, deixant de consumir animals es redueix moltíssim la petjada de carboni i l’ús del sòl, cosa que també em sembla una raó poderosa en aquesta època d’emergència climàtica que estem vivint.
Per últim, hi ha múltiples evidències científiques que una alimentació basada en plantes és millor per a la salut. Menjo millor que quan menjava carn, perquè m’he informat moltíssim en nutrició i penso més el que menjo (però compte, que es pot ser vegana i tenir una nutrició pèssima).
Tot i que no és la meva motivació principal, potser en el futur m’ajudi a tenir una vellesa millor, però jo de moment, no he notat res en la meva salut.
Rectifico: sí que ho he notat a la meva salut, però la mental. Ara concorden els meus valors amb les meves accions i aturar aquesta dissonància m’ha donat molta pau.
Perque com es pregunta la Roser, la psicòloga i coach de El Diván de Robina, es pot estimar i fer mal alhora?
@eldivanderobina Amar está lleno de valores que garantizan el bienestar de uno mismo y de los demás. Amar haciendo daño o privando de libertad, no es amor. Este vídeo se lo dedico a todas las personas que quieren crecer, ser mejores y celebran el amor desde el cuidado, el respeto y la libertad. #bienestar #bienestaremocional #bienestaranimal #valoreshumanos #amar #amorlibre #respetoanimal #crecimientopersonal ♬ VLOG Dramatic Calming BGM(1390605) – SKUNK
Em van educar com a qualsevol criatura dels 80
Amb animals de granja…
El meu pas cap al veganisme ho interpreto com una acumulació dels senyals d’alerta que han anat apareixent a la meva vida, i que al final, he aconseguit integrar amb els meus valors per fer el pas.
Vaig néixer l’any 80, així que les meves primeres joguines van ser aquestes rodes en què toques un botó i et surt el soroll de la vaca (muu), el gall (kikiriki), el porc (oink oink) i l’ovella (beee).
Aquests llibres en què apareix un granger somrient amb vaques, gallines, i porcs somrients al darrere.
He crescut amb els formatgets de La Vaca que Ríe, la vaqueta Milka i els anuncis de vaques lleteres pasturant pel prat. Tinc gots de vaca, mitjons de vaca, clauers de vaca, tasses de vaca, ninots de vaca, un peluix de vaca.
Totes les meves convivències escolars fins als 10 anys van ser a granges-escola.

En fi, que ara ho penso, i em sembla al·lucinant com des de bebès els primers animals que ens ensenyen són els de granja, que són animals de consum i que, a més, són feliços (el benestar animal a la indústria càrnia, per molt segell que porti una hamburguesa, no existeix). Això sí que és un engany, i no els Reis Mags. Perquè tothom sap que la majoria dels porcs no viuen com els de la foto de la granja escola.
Les coses han canviat una mica, però no gaire, malauradament. Només cal passar-se per la secció infantil d´una llibreria, una botiga de joguines o una aula de preescolar.
O fixar-se en alguns cartells de carnisseries on un porc somrient està fabricant salsitxes o tallant bistecs (WTF?).



… però també em van criar amb un profund respecte per la natura
Encara ressonen al meu cap frases de la meva mare dient-me als meus 5 o 6 anys:
- No trepitgis a les formigues, t’agradaria que vingués un gegant i t’aixafés?
- No donés puntades de peu als arbres, t’agradaria que et donessin una puntada de peu a l’espinilla?
- No trenques branques, t’agradaria que et trenquessin un braç?
Això sens dubte activava la meva empatia (menys cap als animals de granja, és clar, això ni m’ho plantejava), que ha anat creixent de manera desmesurada (de vegades dolorosa) cap a la resta d’éssers vius fins avui.
Estiuejàvem a la platja, on veia peixos, eriçons, pops, musclos (ara ja està tot esquilmat).
Anàvem força a la muntanya, m’encantava explorar, anar a buscar llenya per a les barbacoes, buscar bitxos per terra, pelar pals amb una navalla (eren els 80, recorda), punxar caques de vaca per espantar les mosques verdes, tirar-me pel prat amb una caixa de cartró com si fos un trineu.
Em compraven molts llibres d’animals i veia els documentals 2 (a veure en Félix, no vaig arribar).

Érem socis del zoo de Barcelona. Que ara ho penso i quin horror, però flipava amb el mític Floquet de Neu, flipava amb la mítica orca Ulisses, vaig flipar un dia que vaig veure una cérvola parir, flipava amb els espectacles dels dofins i l’orca, flipava quan em comunicava amb la goril·la Coco. El zoo era un paradís per a mi, un infern per a ells.

Primera senyal: Un brau ha caigut desplomat
De vegades estiuejàvem a Morella (Castelló), el poble del meu pare (on pelava pals amb una navalla i em pelava els genolls a la muntanya). No podien faltar a les festes els correbous, el bou embolat, el toreig…
Recordo, amb 8 anys, dir-li a la meva àvia que m’avisés de matinada per sortir al balcó quan passessin corrent els bous cap a la plaça, em semblaven uns animals increïbles.
Només tenia una idea lleugera que a alguns els mataven de tornada a l’escorxador, però per fer cecina, cosa que estava «justificada». Òbviament no era així, els torejaven i els mataven tots a la plaça.
Fins que, un temps després, de fons, a la tele hi havia una corrida de braus. La sang de les banderilles passava força desapercebuda (ai, si el brau fos blanc…) . Però va arribar el moment del precís estoc final. I de sobte, vaig veure com el torero li clavava al clatell aquella espasa i l’animal va caure fulminat a l’acte.
Em vaig quedar en xoc.

No podia arribar a comprendre com un animal amb tanta força, en qüestió d’un segon, havia quedat tieso perquè un senyor li havia clavat una espasa al clatell. Vaig veure un assassinat en directe mentre la gent reia i aplaudia.
El meu cervell no entenia aquesta contradicció i aquesta imatge em va marcar profundament per a la resta de la meva vida.
Segona senyal: La teva mare té abric de pell? A la meva li van arrencar
A la meva adolescència recordo una campaya d’adda que em va impactar moltíssim:

Una cria de guineu interpel·lant-me directament. Jo no tenia abric de pell, evidentment, però la meva àvia sí (crec que de llúdria, i ara no sabem què fer-ne).
Va ser el segon senyal, el primer avís fort a la meva consciència, que el maltractament animal existia i per a coses tan absurdes com fabricar un opulent abric.
Tercer senyal: I així es fa el foie
També a la meva adolescència, vaig saber com es feia el foie amb una petita foto en una cantonada de la revista Pronto (recorda que no hi havia internet, i aquest tema, als mitjans mainstream, no es toca gaire). A la foto, un ànec sense plomes amb un tub dins del coll forçat a menjar, sota un fons tètric de granja intensiva.
O sigui, hi ha gent que es menja el fetge malalt d’un animal? (Mentre jo em menjava entrepans de patés La Piara másbuenosquelpán).
Però jo no era rica, no menjava foie ni el menjaria, així que preocupacions les justes (spoiler: sí que el vaig menjar d’adulta en algun càtering).
Al llarg de la meva adolescència i joventut vaig anar acumulant més senyals que m’indicaven que els animals patien, però jo seguia sense fer res:
- Com bavegen els cavalls a les desfilades amb aquestes peces metàl·liques a la boca i els seus ulls de reüll de por, les seves relliscades, l’estrès.
- Els crits dels garrins a les granges escola.
- La tristesa que em causaven els llamàntols i llagostes amb les pinces lligades amb gomes, en qualsevol aquari cutre del restaurant de torn.
- Els monyons i coixeres dels coloms de la ciutat.
- Les notícies i històries de gats i gossos maltractats i assassinats, tant per caçadors com per altres persones.
- Com es recargolaven els cucs que feia servir com a esquer en tallar-los i enfilar-los a l’ham. I com es movien els peixos que pescàvem en ofegar-se.
- Xais sencers empalats i escorxats en forma de creu en una foguera, en un dinar rural on vaig ser-hi.
- Imatges d‘animals dexperimentació cosmètica i científica.

Quins senyals van fer canviar lleument la meva alimentació
L’orangutan
Hi va haver una foto que va marcar abans i després en la meva manera de plantejar-me coses amb l’alimentació. Era la d’un orangután estirat a terra, arraulit i cobrint-se el rostre, ple de cremades. Cremades causades per incendis per aclarir selva i posar plantacions d’oli de palma.
A partir d’aquí vaig començar a mirar les etiquetes i vaig deixar de menjar o fer servir tot el que portava oli de palma. I mare meva, gairebé tot ho portava.
El peix i el conill
Farà uns 7 o 8 anys estava netejant un llobarro a la cuina. De sobte, tenir el seu cos sencer lliscant a les meves mans, mentre el descamava i esbudellava, em va causar desassossec, impressió, no sé com definir-ho.
Pensa que la majoria dels animals no els veiem sencers, ja estan trossejats perquè sigui més fàcil la despersonalització, no els veiem com a individus. Menys peixos, pops, calamars… amb aquests és més fàcil perquè no s’assemblen tant a nosaltres.
Vaig deixar de comprar conill per la mateixa raó, l’únic animal que et venen sencer o a meitats deixant el cap (el comprava sencer per la meva curiositat innata, per observar la seva anatomia cranial interna, així de friki sóc).
No puc més amb aquesta incoherència
El nounat
Fa 5 anys, en un camí proper a la carretera vaig trobar-me un animal, que em va costar uns segons identificar. A primer cop d’ull em va semblar una mica deforme, com d’un altre planeta.
I és que es tractava d’un xai nounat, encara estava humit i li penjava el cordó umbilical. Però havia perdut el ramat. Estava clar que moriria si el deixàvem allà.

Vam remoure cel i terra fins a trobar la granja on hi havia el ramat. El vam ficar a dins, amb l’esperança que trobés a la seva mare. Hi havia unes quantes ovelles acabades de parir.
En aquell moment vaig pensar en la gran incoherència d’haver salvat un xai, per ficar-lo en un lloc on potser acabaria la seva vida al cap de poc temps convertit en xai de llet.

Cordero lechal. De llet. Que quan el sacrifiquen encara està mamant, al voltant del mes de vida aproximadament.
És molt fort.
És sadisme pur.
Haver treballat amb animals
He treballat a molts llocs amb animals. Com el zoo de Barcelona que tant m’agradava de petita, l’Aquari de Barcelona, el centre de rapinyaires Cim d’Àligues, el Museu de la Ciència de Barcelona (aka CosmoCaixa) i finalment centres de recuperació de fauna salvatge. Dels pocs llocs on treballar amb animals sense que serveixin per al gaudi exhibicionista.
He estat molt feliç a tots aquests llocs.

En aquestes feines he vist la intel·ligència dels peixos, que venien només veure’m acostar-se a la seva peixera, o les pastinaques que fins i tot es giraven perquè els donés de menjar directament a la boca.
He vist les problemàtiques de la captivitat, com el picatge de les aus, les ganes de comunicar-se dels primats, las estereotípies:
He vist les increïbles capacitats de les rapinyaires volant, trencant ous, empassant-se ratolins sencers.
I com a auxiliar de veterinària, als centres de recuperació de fauna salvatge vaig trobar una de les meves missions: ajudar a rehabilitar animals ferits o orfes ia tornar-los a la natura.
Veure per primera vegada allunyar-se aquests xoriguers que has cuidat tants mesos, cap a la seva llibertat, és de les millors sensacions que he sentit a la vida.
O veient com aquesta cria de flamenc passava d’estar malalta en una gàbia a la immensitat de l’aiguamoll amb els seus congèneres:
Aleshores, tornant al vídeo de la Roser del principi, si jo deia que estimava la natura, que estimava els animals, treballava per al seu benestar i per salvar-los la vida, divulgava sobre sostenibilitat, conservació i l’amor que cal tenir-los… i em defineixo com algú amb molta empatia,
com encaixava això en el fet que salvés uns i em mengés uns altres?
I llavors vaig trobar el senyal definitiu per dir: no puc més amb aquesta incoherència, fins aquí hem arribat.
Era aquesta imatge:

I que em vaig llegir sencereta la web de los Hermanos Belmonte, una granja familiar de carn de gos ecològica, i tu hauries de fer el mateix (llegir-te-la sencera).
Com he aconseguit fer-me vegana? Mètodes, llibres i recursos que et poden ajudar a tu també
Hi ha moltes maneres d’intentar-ho, i a cada persona li funciona una cosa o una altra. No et matxaquis per fallar, ningú et donarà ni treurà el carnet de vegana.
Hi ha persones que es fan veganes d’un dia per l’altre, però el meu procés va ser el següent:
Les persones
Un senyal inconscient per mi va ser l’exemple de les meves amigues que un dia ens van dir que s’havien fet vegetarianes. Sí, aquelles a qui deia que els musclos no tenien cara. Sens dubte va ser clau, així que gràcies Silvia, gràcies Raquel. I gràcies a la meva amiga Laly que ha estat l’única persona que m’ha felicitat obertament per la meva decisió.
Envoltar-te de persones que tinguin una alimentació basada en plantes et pot ajudar a veure que és possible, i no tan complicat, deixar de menjar animals.
A internet hi ha moltes persones que divulguen estupendament sobre veganisme, dieta vegana i benestar animal, com Lucía Martínez, Aitor García, Marta Martínez, Ujué Fresán, Amanda Romero … I si t’agraden les receptes de menjar vegà, Gloria Carrión es la teva salvadora.
No, no vaig necessitar veure vídeos de maltractament animal, de curses de braus, o de granges d’explotació intensiva.
Inevitablement algun apareix a xarxes socials quan comences a buscar coses sobre veganisme, però mai no els he buscat activament, em fan patir massa i no els suporto. No segueixo cap compte que mostri aquestes imatges, com l’estupenda @traslosmuros d’Aitor Garmendia.
Sóc la típica persona que pateix quan surt un gos al principi d’una pel·lícula, perquè en el 99% dels casos sé que morirà (podem deixar de fer-ho, guionistes de cinema? Gràcies). Així que no cal tampoc torturar-se veient imatges de tortura animal.
En el meu cas han funcionat millor vídeos d’animals de granja feliços quan trepitgen pastura per primera vegada, porcs jugant a pilota amb gossos, bens movent la cua com gossos, vaques roncant amb ulls de plaer quan són acariciades per persones… imatges amables que ens mostren que tenen emocions igual que els gossos i gats de casa.
Les pelis i documentals
Tampoc he vist gaires pel·lícules i documentals del tema, només el documental Empatía (no surt cap imatge macabra) i la pel·lícula Temple Grandin, la noia autista que va canviar el disseny de les explotacions ramaderes perquè les vaques estiguessin una mica millor.
Em consta que hi ha molts i molt bons, però això, que no em vull arriscar a veure maltractament.
Els llibres
Vaig llegir un llibre de ficció, Distòcia, escrit per Maria Pilar Codony (veterinària), amb una deliciosa sensibilitat. És sobre una granja familiar i com es relacionen les grangeres amb els animals. Els passatges en què explica com estan unides dues vaques, o les vaques amb les seves cries, què passa quan les porten a l’escorxador i com les maten… em van tocar la fibra.
Però si has de llegir un sol llibre, que sigui aquest, que jo tenia a la llista de pendents feia dos anys: Por qué amamos a los perros, nos comemos a los cerdos y nos vestimos con las vacas.
I la resposta no és tan fàcil com sembla.
Escrit per la psicòloga Melanie Joy, no només explica què passa dins de les granges d’explotació animal, sinó tot el procés cultural i psicològic que experimenten tant les persones que mengen animals, com les que els maten (entendràs perquè hi ha persones escorxadores que s’acarnissen amb les víctimes).
No et perdis el llibre ni la seva xerrada TED, on explica la clau psicològica de com és possible que el 90% de la gent estimi els animals i alhora se’ls mengi. No tornaràs a veure el carnisme amb els mateixos ulls. (Si no saps què és el carnisme, és que necessites veure la xerrada i llegir el llibre).
Adonar-me que combregava amb aquesta ideologia però no amb altres ideologies violentes i opressores (masclisme, racisme, esclavisme, LGTBIfòbia, xenofòbia…) va ser un altre senyal clau en el meu canvi.

Acabant amb els llibres, per assegurar-te que menges el correcte i com transicionar al vegetarianisme estricte i seguir una dieta vegana saludable, el meu llibre de capçalera imprescindible que tothom hauria de llegir: Vegetarianos con más ciencia, de Lucía Martínez.
Un altre llibre amb un enfocament més pràctic per a les que no ens agrada dedicar temps a la cuina és Planifica Veg de Patricia Ortega Moreno.

A més dels recursos que anava llegint i veient, què passava amb el meu cos?
Per començar la carn picada sempre m’ha fet una mica de fàstic (la primera vez que tuve que ir a un McDonald’s sólo comí patatas). I la veritat és que a mesura que he anat complint anys, cada vegada em venia menys de gust la carn, el cos com que me la rebutjava una mica.
Així que això, sumat a la imatge de “m’agraden els animals” va fer que deixés de comprar carn i registrés en una app d’hàbits cada dia que aconseguia no menjar-ne per veure el meu progrés.


Però com que no em veia capaç de deixar de menjar animals mentre no tenia tota la informació nutricional que necessitava, vaig seguir menjant peix i marisc. Això sí, només de llauna (tonyina i sardinetes) de tant en tant. Així és com em vaig convertir en pescetariana.
De pescetariana a ovolacteovegetariana
Al cap de poc temps vaig sentir que no tenia gaire sentit haver deixat de menjar carn d’au i mamífer, però no haver deixat la de peix. Vaig recordar el llobarro, vaig recordar els peixos que pescava de petita i vaig afegir «no menjar peix» a la meva app d’hàbits.


Per als ous tenia excusa: a casa meva hi havia 3 gallines que vaig heretar del meu arrendador. Així que tenia ous frescos de gallines realment felices, que deixava pasturar per tot el jardí. Vaig intentar no crear gaire llaç emocional amb elles. Potser posar-los nom, acariciar-les i parlar-los no va ser gaire adequat si volia aconseguir-ho.
Substituir la llet de vaca (que m’encanta) va ser més fàcil del que em pensava: vaig trobar una llet de soja que m’agradava (no són totes iguals!) i els iogurts Alpro de fruites (basats en soja) que no tenen res a envejar als de vaca.
Però el formatge.
Ai el formatge.

D’ovolactovegetariana a vegana gràcies a les meves gallines
Les meves gallines van morir.
La primera (Peloncha) per prolapse cloacal. La vaig trobar morta al costat de l’ou que havia acabat de pondre. Va ser massa pel seu cos.
La segona, la Grace, atacada per una guineu. No negaré que va ser desagradable, però alhora emocionant fototrampejar una guineu al meu jardí.
No podia deixar a la Ginger sola, així que vaig comprar una altra gallina, Grace (2). Es va anar aprimant amb el temps i va morir, no sé de què, però no em perdono no haver-la dut al veterinari. Quin veterinari atendria a una sola gallina?
Em vaig adonar que si seguia comprant gallines no trencaria el cercle, però em trencava el cor que la Ginger estigués sola.
Va emmalaltir abans que en pogués comprar una altra. Un dia me la vaig trobar que no es podia aixecar.
Vaig remoure cel i terra per trobar una veterinària que la volgués visitar per no cometre el mateix error que amb Grace, i la vaig trobar a 30 km de casa. Et pots imaginar la pasta que em vaig deixar en anàlisi de sang, visita, radiografia i anàlisi de femta. Tenia a dins un ou que no va aconseguir treure i li havia causat una infecció brutal.

No es podia aixecar de la feblesa que li feia la febre. Si no es recuperava durant el cap de setmana amb el xute que li va posar la veterinària, hauria de decidir si operar-la per treure-li l’ou. Operar una gallina osteoporòsica i artròsica, probablement vella?
I a fer 100 kms més fins a la feina, que ja arribava 5 hores tard.
Veure el patiment de la Ginger i l’angoixa per la situació va fer que fos el pitjor dia del meu 2024, amb diferència. Pensava que es moriria durant la nit de com estava de malament. Però no va ser així.
Així que l’endemà no vaig haver de prendre la decisió d’operar-la, sinó una altra pitjor: eutanàsiar-la, perquè ja no menjava ni bevia i en no poder-se moure, s’estava omplint de larves que se la menjaven sencera. Li vaig treure les larves com vaig poder llençant-li aigua i vaig tornar a fer-me els 60 kms d’anada i tornada. El seu aspecte era dantesc.
Primer vaig dir que sí que volia estar amb ella fins al final. Al cap ia la fi, he eutanàsiat moltes aus irrecuperables i vaig estar a l’eutanàsia de la meva gossa Janis. Però quan la veterinària em va dir que ja estava tot llest, em vaig fer enrere, no hi vaig poder entrar.
La veterinària em va preguntar si em volia acomiadar i li vaig dir que no.
Em vaig penedir.
Vaig plorar.
No vaig ser capaç d’enterrar-la.

Aquestes dues experiències de gallines mortes per complicacions en la posta d’ous, em va fer comprendre que encara que fossin les gallines més felices del món, hi havia un patiment implícit a la seva genètica seleccionada per ser productives com a màquines. Igual que els gossos de cara plana (braquicèfals) com els carlins i bulldogs francesos, tenen complicacions respiratòries per la seva genètica seleccionada artificialment.
I així és com vaig deixar de menjar ous.
I el formatge? Com he pogut deixar-lo?
Vaig trigar una mica més a deixar-ho, no menjo formatge des de setembre de 2024 i de vegades n’he de menjar en algun restaurant (igual que salses fetes amb llet) per poder menjar alguna cosa més que patates i enciam.
Amb el formatge vaig seguir el mateix mètode que amb la carn i el peix: deixar de comprar-lo i registrar a l’app els dies que no menjo formatge. Però menjar fora és una ltre tema.
Quan vagis a un restaurant, compta, del total de la carta, quants plats hi ha 100% vegetals. Al·lucinaràs amb com de ficats estan en la nostra cultura els productes d’origen animal.
Com diu el llibre de Marta Martínez, Guía para el vegano (im)perfecto, sempre serem vegans imperfectes, perquè no vivim en una societat vegana.
Com sempre serem feministes imperfectes, perquè no vivim en una societat feminista.

Ara el que m’està costant més és trobar altres productes de consum, com ara roba, que siguin vegans. Però miro totes les etiquetes per comprovar-ho i rebutjo els que tinguin components animals.
Recorda que ser vegana és més que canviar la teva alimentació. Es pot ser vegetariana estricta sense ser vegana.
Les coses no veganes que ja tinc les conservaré, si no em produeixen molt de rebuig posar-me-les, com les meves estimades caçadores de cuir.
Perquè tampoc no li veig sentit, de moment, a desfer-me d’objectes ja fets per adquirir-ne de nous (encara que siguin de segona mà). No ho veig sostenible ni econòmicament possible. Poc a poc.
No tens temptacions de menjar formatge o carn?
Sí, és clar.
M’agrada la carn, m’agrada el peix, em fascinen les anxoves i el pernil.
Adoro el formatge, m’agrada la llet, m’encanten els ous.
I tota la vida he tingut acostumat el paladar als seus sabors.
La temptació i dificultat és més forta en esdeveniments socials on hi ha menjar i sóc l’única vegana.
Però em defineixo com a empàtica, i també coherent.
Així que quan tinc temptacions amb el formatge, igual que de vegades les tinc amb el pernil o el marisc, penso en:
- Vídeos on les vaques persegueixen fins a l’extenuació el vehicle que s’ha endut el seu vedell, que la crida.
- Que la vida d’un animal val més que uns minuts de plaer a la meva boca. «La gula del teu paladar mai hauria de superar la noblesa del teu cor».
I com estic ara?
Amb la visió que tinc ara, miro enrere i sento una culpabilitat immensa per haver menjat animals i no haver pres la decisió abans, quan ja sabia tot el que estava passant amb ells.
També sento molta culpa per tot el mal que he fet a altres animals (formigues que vaig trepitjar amb 4 anys simplement perquè tenia aquest poder, peixos que pescava de petita, etc.)
Vaig preguntar a una noia a xarxes com podia apaivagar aquesta culpa passada. La seva resposta: parlant sobre això, donant veu als qui no en tenen, esssent exemple.
La Maria, la meva psicòloga, també em va dir: les coses et seran més fàcils fent molta pedagogia, com fas amb el feminisme, quan la gent et demani explicacions o et posi objeccions,
I en això estic.
Però la culpa continua, i haver d’incorporar un canvi d’indentitat no és fàcil.
Però no pas per deixar de menjar animals, sinó per tot l’entorn social.
- La incomoditat de sentir-se la diferent, la rara, l’especialeta i l’assenyalada en un esdeveniment on hi ha menjar, segueix aquí.
- El malestar en veure com en un restaurant parteixen a trossos amb un plat a una cria de porc de pocs dies, segueix aquí (t’imagines el mateix amb un nadó humà?).
- La indignació de veure que absolutament tots els plats del menú porten productes d’origen animal i jo m’he de conformar amb una amanida pel mateix preu.
- M’angoixo quan passo per una granja de porcs i els sento cridar, i l’olor que desprèn a tants quilòmetres. Imagina ser a dins.
- El malestar en passar pels passadissos del supermercat amb desenes de safates de carn i en passar per la peixateria.
- La tristesa en veure que el 90% dels anuncis de menjar són dorigen animal.
Ara estic a la fase empatia màxima, que espero que rebaixi en algun moment, perquè em causa malestar. Perquè el patiment està per tot arreu. Segons la Melanie Joy, moltes persones veganes tenim símptomes d’estrès post-traumàtic secundari, perquè estem constantment veient a les víctimes.
D’evitar els passadissos de carn al supermercat, d’haver de treure la funda de cuir de volant perquè no podia suportar tocar-lo cada cop que conduïa.

De plantejar-me què sentiré si em poso a sobre alguna de les caçadores de cuir que tinc, i que tant m’agraden.
Cansada d’haver de sortir de l’armari del veganisme amb gent que no ho sap.
Salvant distàncies perquè òbviament no és el mateix, els paral·lelismes són al·lucinants amb sortir de l’armari per orientació o identitat sexual pel que fa a les preguntes que et fa la gent:
- I des de quan?
- I per què?
- Com te’n vas adonar?
- Però mai més menjaràs carn?
- No trobes a faltar menjar carn?
- Segur que només és una fase.
De fet, encara hi ha gent del meu entorn que no li he dit que sóc vegana per evitar la seva reacció.
Tot plegat, una muntanya russa d’emocions.
Però això, com diu la Maria, molta pedagogia. I jo hi afegeixo l’humor, a continuar transitant el procés i divulgant i sent exemple en la mesura que pugui.
Per això, et dic el que va dir Amanda Romero a la seva newsletter:
Potser aquest article sigui el teu senyal per fer el següent pas cap a una alimentació vegetal. O per compartir-ho amb aquesta persona que saps que s’ho està pensant.
Estic aquí si necessites una mà amiga en el procés, escriu-me i estaré encantada d’enviar-te suggeriments de per on tirar.
Que el miratge del «benestar animal» no ens ennuvoli l’empatia ni el desig de justícia per als animals.


Gràcies per haver arribat fins aquí.
T’ha servit d’alguna cosa conèixer la meva història?
Deixa algun comentari més avall si tens algun dubte o inquietud!
Després de més de 2 anys de vegetariana i més d’un de vegana, han canviat algunes coses respecte com em sento:
Actualització a 23.11.25:
- He incorporat al 100% a la meva identitat el ser vegana. Això implica que ja ho dic a tothom sense avergonyir-me o encara que no tingui ganes de donar explicacions, i aporto alternatives de restaurants, porto els meus plats o indico algunes receptes als meus amfitrions (encara que em suposi feina «extra»).
- En alguns casos són les pròpies amistats les que tenen en compte buscar restaurant que tinguin plats que pugui menjar, i això s’agraeix moltíssim (i hauria de ser imprescindible, igual que si al grup hi ha una persona celíaca, per exemple).
- En nivell d‘indignació i tristesa al veure que absolutament el 99% o 100% dels plats d’un menú o una carta de restaurant porten productes d’origen animal, continua intacta (o ha augmentat).
- En algun restaurant o bar he demanat alguna cosa fora de carta explicant el perquè i fins i tot he aconseguit que ho acabessin incorporant a la carta.
- Quan no tinc cap alternativa al restaurant i he de menjar algun plat que porti un làctic, estic patint tota l’estona per si algú m’ho retreu o s’ho pren com que no soc vegana «de veritat».
- Comparteixo més contingut sobre veganisme a xarxes socials i newsletter i faig més pedagogia en persona, encara que sigui esgotador i rebi hate.
- M’ha rebaixat el nivell de culpabilitat i de patiment al veure carn. Però segueixo apartant la mirada a la peixateria o carnisseria del supermercat i dels camions de porcs quan els avanço per l’autopista.
- He deixat de seguir comptes vegans que posen imatges d’escorxadors, etc. sense avisar, perquè no puc suportar més aquestes imatges (tampoc és plan de re-traumatitzar-se cada dos per tres). Aquí hi ha un gran debat, perquè per una banda potser són imatges necessàries per canviar i veure realment què passa amb els animals que s’utilitzen com a productes (a mí mateixa em van servir) però crec que no hem d’obligar a ningú a veure violència.
¿Tu què en penses?
Si t’ha agradat aquest article, la newsletter t’agradarà més.
Alegra els teus dilluns amb reflexions des de la meva experiència a la natura, aprenentatges curiosos sobre biodiversitat i biologia, i consells pràctics per gaudir de l’entorn amb una altra mirada… tot en menys de dos minuts!
Subscriu-te i rep gratis la guia Com gaudir de la natura de manera segura.





Inspirador. M’has fet reflexionar.
Aquí un vegetarià que encara no ha estat capaç de fer el pas al veganisme. Una pregunta: quina llet de soja compres? Jo fa dues setmanes vaig fer alguna prova per mirar de substituir el meu estimat cafè amb llet (ecològica…), però buf, la llet de soja que vaig provar no em va agradar gens. Gràcies!